Sí, No, Blanc, Negre, Tens raó, T'equivoques... Hahaha! L'eterna comèdia.

dimarts, 10 de maig de 2011

Lucidesa onírica 1

Em trobava a l'interior d'una mansió enorme. Destacaven alguns motius blaus, un blau més bé fosc, entre les parets blanques i columnes infinites de marbre blanc. Baixava la luxosa escalinata de fusta fosca, treballada, amb un aspecte massís, de gran qualitat. Devia conduir fins a l'entrada. No recorde des d'on venia. Poc a poc, escaló rere escaló, descendia de les altures fins que de cop i volta, encara lluny d'aproximar-me al sol, el meu peu para en un escaló que es declarava l'últim de l'escala. No hi havia continuació. L'escala acabava allí, és com si l'hagueren construït de dalt cap avall i estiguera inacabada.

Estava tranquil. No tenia presa per res, ni m'envaïa cap necessitat de fugir d'aquell lloc elevat. No obstant, em va abordar la idea de donar un pas endavant, al buit. I decidit, amb total seguretat vaig avançar un peu i vaig obrir els braços en creu com qui intenta gaudir de la caiguda, com una espècie de cerimònia protocol·lària.

El meu cos es va inclinar mentre la trajectòria del meu cap dibuixava una corba en direcció cap a aquell sol distant, que quasi ni distingia. Un instant després de passar la posició horitzontal, la caiguda lliure era exageradament lenta. Com sospitava, es tractava d'un somni. Just en aquell instant de lucidesa em va embargar una sensació de satisfacció, pròpia de qui preveu una experiència positiva.

En aquell moment, el primer que em va passar pel cap va ser pujar amunt, volar a tota velocitat cap amunt, per saber si era capaç de controlar el somni. I efectivament ascendia, però lentament, com una fulla atrapada en un corrent d'aire càlid. Comprovat açò, vaig decidir baixar fins a l'entrada de la mansió, fins a terra. Allò va transcórrer a la mateixa velocitat, lenta, però constant. Fins que vaig aplegar a un sol de taulells grisos, al que insistia en apropar-me més i més, fins tenir la perspectiva d'una formiga. Els taulells eren ara gegants, i la mansió era com un món. Comprovada la meua capacitat de control dins del somni, em vaig allunyar del sol per tornar a ascendir.

Al moment, a mitjan altura, vaig adreçar la mirada cap a l'escala que descendia abans, al principi, i per ella baixava lenta i serena una atractiva dona de carns generoses, vestida de núvia amb un vestit blanc dels típics, però aquesta portava la cara pintada de blanc també. Tenia uns ulls grans, que em vigilaven mentre m'apropava a ella volant. Res semblant a la por existia en eixe moment. La idea que portava era apropar-me a ella per a tocar allò que em resultava curiós d'aquella figura, la cara. Volia saber si al tocar la cara, en el somni, em deixaria la mà bruta de pintura. Amb la mà oberta, ja davant d'ella li vaig envoltar la cara amb els dits ben separats i vaig mirar de fer contacte amb totes les parts de la mà. Després la vaig apartar i vaig mirar la palma de la mà, blanca, tacada per aquell rostre artificialment pàl·lid.
Ella ni es va immutar, la seua cara era la d'una persona que somia que baixa per unes escales i un estrany se li apropa volant. Em sentia part del somni d'una altra persona, i també del meu.

Comprovat que tenia control absolut del somni, el següent pas era mantenir sexe amb aquella solitària desconeguda. Procedint amb un mecanisme de seducció molt bàsic i primitiu, automàticament em vaig veure en que ella, ja baix de tot, mig recolzada amb el primer i segon escaló de marbre blanc, m'esperava amb les cames obertes i les bragues penjant d'un dels turmells.

Una llàstima que em despertara just quan em situava a pocs centímetres d'ella. No obstant, obria els ulls amb un somriure pillet dibuixat en la cara.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada