Sí, No, Blanc, Negre, Tens raó, T'equivoques... Hahaha! L'eterna comèdia.

dilluns, 30 de maig de 2011

Homenatge als Savis

No sé com, ni quan exactament vaig traspassar la frontera, si és que ha existit alguna vegada. El ben cert és que ara, a diferència de temps anteriors, la concepció de la vida i de l'entorn no és la mateixa.

Vaig nàixer sent un occidental més d'entre els milions de clons de la modernitat imperant. Envoltat d'una desnaturalització constant, agressiva. Dirigit per un procés atroç de desarrelament. Continue sent físicament un occidental més, un clon més. Però mentalment, espiritualment, em veig cada volta més com un indígena. Un neoindígena tal volta? Com una xicoteta planta que intenta obrir-se pas cap al Sol aprofitant una escletxa en l'asfalt d'una autopista.

Les muntanyes ja no són formacions geològiques; els arbres han deixat de ser màquines orgàniques que generen oxigen; les persones fa temps que deixaren de ser robots productors; l'aigua ha deixat de ser un recurs per a beure; els fruits ja no són el combustible de les persones; la roba mai ha sigut un complement de moda; els animals fa temps que deixaren de ser productes alimentaris o de bellesa; la Terra ja no es pot representar en mapes; l'univers ja no cap en cap llibre; el Sol per fi deixa de ser un generador de calor i llum.

Ara, Tot sóc jo, i jo sóc Tot. Alhora. No puc evitar sentir-me part essencial de tot el que m'envolta, de la natura. Les muntanyes i valls, el cel i els astres, els rius i mars, els fruits i l'aigua... són vells savis. Vells savis perquè ells han forjat la forma i manera de l'existència des de temps antiquíssims. I el temps els ha atorgat saviesa. Ells m'acompanyen durant el recorregut de la meua existència. M'ensenyen. Em donen la vida. Si em proporcionen la vida, si em proporcionen la possibilitat de ser conscient, de sentir... com veure'ls com meres màquines matemàtiques? Tant s'hi val que puguen escoltar-me o no, que puguen rebre el meu missatge o no, no importa el més mínim. Manca de sentit donar-li importància a si m'entenen o no. Em sent agraït per la seua companyia i per tant els done les gràcies, perquè per ells he esdevingut jo.

Puc retre homenatge als savis a través del meu cos, de les meues vestimentes, de la meua interacció amb ells, de rituals amb altres individus... I per descomptat, una bona manera de retre homenatge als savis, és gaudint d'ells i respectant-los. Perquè al cap i a la fi, respectar-los a ells és respectar-me a mi, i si em respecte a mi, respectaré a la resta.

2 comentaris:

  1. que poco nos costaría salir de esta espiral de autodestruccion si todos pensaran como tu...
    muy grande tambien tu blog, con/sin permiso, te sigo ! ;)

    ResponElimina