La idea ens va rondar el cap a les dos i mitja o tres de la matinada, i en menys de cinc minuts ja teníem en les nostres mans un quadrat de cel·lulosa que faria uns huit mil·límetres de costat, impregnat amb dietilamida d'àcid lisèrgic. El vaig partir en dos meitats i ens el ficàrem a la boca. Als dos ens abordava el mateix pensament, no sabíem perquè exactament però crèiem que això no ens faria res.
Podria dir que passaria una mitja hora fins que la pròpia mesura del temps començà a ser inapreciable, en realitat, immesurable. Aviat em vaig veure assegut a terra davant d'un banc d'un jardí. Un banc ple de persones escoltant atentament les meues paraules, alguns inclús envejaven el meu estat. Aquell jardí era el lloc més paregut al Paradís que havia xafat mai de la vida.
L'altra meitat del quadrat d'àcid s'apropava a mi, envoltat pel cos del meu company, amb un somriure dibuixat a la cara. Portaria jo el mateix dibuix?
Ell intentava transmetre'm que estava molestant d'alguna manera a aquells joves del banc. O això és el que jo percebia. No obstant jo insistia en romandre allà, rebolcant-me pel terra. L'àcid començava a provocar-me una sensació de fluixedat a les monyiques, després als colzes, més tard als genolls, i aviat passaria a tot el cos.
Sense saber com ni quan, el meu company i jo ens n'anàrem junts en direcció a... a algun lloc. Recorde moure els braços lentament com si fóra un ballarí de ballet. El cos m'ho demanava, com anava a negar-me?
Sense adonar-me, la necessitat de parlar per a comunicar-me havia desaparegut quasi per complet. Sentia que les paraules no servien de res per a intentar explicar el que sentia.
Quan tornàrem cap al jardí de nou, aquell banc estava buit. Al meu cap hi havia la veu d'un narrador que em contava amb una fluïdesa increïble tot el que m'anava succeint. En realitat agraïa molt que aquella veu m'aclarira i m'explicara què collons passava per allà on apareixia la meua persona.
Al cap d'una estona i després de creuar-nos amb uns pocs individus més, aviat ens quedàrem sols a excepció de tres persones que romanien dins d'un cotxe, just darrere del meu. Havien consumit MDMA. Dos xics i una xica, tremendament excitats. Pensava: no canviaria la meua sensació per la d'ells per res del món. Ells sí ho farien per la meua, almenys en algun moment estarien disposats a canviar els papers, però no... No no, la il·luminació estava en mi, i era -com solen dir- personal i intransferible. M'envaïen sensacions que mai havia experimentat.
El jardí era com un santuari, tenia tot el que necessitava, arbres, gespa, terra, gats... natura. Un tros de natura organitzada per grandàries, per espècies, i segurament per aromes, a saber... natura al cap i a la fi. Natura enmig del desastre artificial d'aquell polígon industrial. Sí... aquell jardí i jo érem un. Vaig caminar fins una zona de gespa humida per la rosada, em vaig agenollar i notava com les meues cames s'integraven amb el sol, s'havien transformat en aigua que filtrava per la terra.
El meu company se sentia atret per les branques dels arbres, i pujava a aquests per gaudir de la comoditat de l'abraç d'aquella vegetació que ens acaronava. Poc després caminàvem pels carrers del polígon. Les pintades a les parets eren una festa de formes i colors, figures totalment dinàmiques, sorprenents. Ho vivíem d'una manera mística, ens comentàvem les experiències. Estàvem a un nivell de percepció absolutament desconegut per nosaltres fins el moment. Segurament seríem els únics en quilòmetres a la rodona que vivíem una realitat tan enriquidora.
Tornàrem al jardí, i jo em vaig dirigir a un espai refugiat entre arbusts. Em vaig acomodar al terra. Aviat em sentia com la pròpia terra. Com si damunt d'un muntó de terra fresca i rica, tirares un cabàs més de terra. Això era jo, més terra. Era una part més de tot allò. En qüestió de segons la sensació era com la dels instants previs a un orgasme. M'escoltava la veu, gemegant de plaer. Mirava el cel. Les estreles i jo, la terra i jo, els arbusts i jo, aquells núvols... Jo era tot alhora.
El meu company es trobava damunt d'una caseta de fusta d'eixes que hi ha als parcs per a jugar. Allà estava ell, no li faltava de res, només calia -em deia- roncar de plaer com els gats.
Oh sí, els gats, m'apropava a ells amb tranquil·litat. Es desplaçaven per aquell parc com una serp que rellisca per terra. S'allargaven i s'acurtaven, com si portaren una estela al darrere. Corrien ràpids i àgils. Gats de colors ens acompanyaven.
En cap moment em vaig sentir malament, ni vaig sentir cap sensació de feblesa moral o psicològica. No. Estava al lloc perfecte amb la companyia perfecta. Hores abans, un dels xics del cotxe veí ens parlava de les hores que ens quedaven d'efecte psicodèlic. Ens parlava amb bastant rapidesa. Semblava una veu agressiva, no obstant no semblava estar realment agressiu. Estava, això sí, inquiet, desficiós, era l'efecte del MDMA. Alguna cosa l'intranquil·litzava, podria ser una certa enveja cap al nostre estat, i per a ser concrets, podria ser la frustració provocada per la impossibilitat de follar amb la seua amiga. Jo desconeixia els motius pels que no follaven, no m'importaven el més mínim. Aleshores el meu company i jo érem inalterables, estàvem totalment blindats contra qualsevol tipus de vibració negativa. Érem immunes a qualsevol intent de depressió que vinguera de l'exterior. Com anava a afectar-nos? Teníem un univers sencer a la nostra disposició per on passejar-nos al nostre antull.
Moments després, ja de dia, aquells tres se n'anaren. El meu company i jo estàvem sols en aquell lloc. Tot el parc per a nosaltres. Però començava a fer fred. Vam entrar dins del cotxe i intentàrem agafar calor i descansar. Ens mereixíem un descans. Encara que trobàvem a faltar gent al nostre voltant. Quan vaig tancar els ulls i em vaig deixar dur pels efectes relaxant el cos al màxim, un univers de colors, formes i sons entraven en el meu cap. Un univers harmoniós, on les formes i els colors canviaven al ritme dels sons. Uns sons electrònics, com els d'una ràdio que intenta sintonitzar alguna emissora sense èxit. M'encantava viure allò.
Una hora després, a les huit o huit i mitja, amb els efectes amainant però encara presents, decidírem eixir del cotxe i passejar pel poble. Eixe dia feien mercat i anàrem a veure'l. Encara muntaven les parades quan nosaltres, com dos ànimes que es colen en un decorat de televisió, ens desplaçàvem furtius per aquells carrers. Ningú dels que ens envoltava no podia ni imaginar les sensacions que vivíem. Jo em sentia com un intrús que coneixia el secret de la desgràcia de la vida de tota aquella gent. Només el meu company podia saber què sentia. Ens va sorprendre un conjunt de biquini, penjat d'una perxa d'una de les parades, que tenia uns bolets dibuixats. Quan vam recórrer tot el mercat, tornàrem al jardí. Allà ens quedàrem uns minuts rebent la vitamina D gratuïta del nostre benvolgut Sol. Ens mullàrem la cara amb l'aigua d'una font que descobrírem just en aquell moment. Ara sí. Ja ens trobàvem bastant més espavilats.
Aquell poble feia una olor horrible. Necessitàvem escapar. Pujàrem al cotxe i decidírem anar-nos-en.
Conduir sota els efectes romanents del LSD és molt complicat. Desplaçar-se a quaranta quilòmetres per hora es percep com qui corre a dos-cents per un carrer on cap el cotxe justet. No passava de segona marxa. Els stop i encara més, els semàfors en roig, eren un infern. Tot passava lent, semblava que estàvem hores i hores pels carrers i carreteres, intentant eixir d'aquell poble. Ja a València, l'infern dels semàfors i de cotxes que ens avançaven a uns cinc-cents per hora ens envoltava. El nostre destí amb el cotxe era ca el meu company.
Una vegada allà, agafàrem mig meló fresc de tot l'any i una navalla i caminàrem descamisats cap a la platja. Érem la caricatura dels protagonistes de la pel·lícula Miedo y Asco en Las Vegas.
Una vegada al passeig, vaig comprar aigua fresca, ens vam descalçar i xop, una de les millors sensacions de les darreres hores, xafar la sorra de la platja descalços. Eixe contacte directe travessava el cos com un raig fins la part posterior de les orelles. Una vegada a vora mar, ens asseguérem i menjàrem meló. No trigàrem en arromangar-nos els camals i mullar-nos els peus i les cames quasi fins els genolls. L'aigua estava molt freda, i un nou raig de sensacions em travessava el cos, aquesta vegada més intensament. Després ens estovàrem de nou a la sorra i jo em vaig adormir. El meu company em va despertar. No sabia que jo dormia perquè tenia una gorra damunt de la cara.
Un dels dos va preguntar l'hora en veu alta, i al comprovar-la decidírem anar-nos-en. Eren les dotze i poc.
Caminàrem fins sa casa, on m'esperava una aventura, una odissea amb cotxe: quaranta quilòmetres de trajecte. Esgotat, sense ganes de parlar, però amb la cara de satisfacció pròpia de qui ha sobreviscut a una experiència admirable, increïble, extrasensorial, real, total i absolutament real.
Als dos o tres-cents metres m'esperava el primer semàfor en roig. Just quan el meu cervell va desxifrar que allò significava detindre el cotxe, la veu del narrador tornà per a narrar-me la història, per a explicar-me aquell present tant estrany del que intentava escapar. No obstant no perdia la calma, estava tranquil, però tenia presa.
Anava per l'autovia a cent deu per hora amb les finestres baixades. La sensació era que anava a la velocitat del so, no obstant, hi havia temeraris que m'avançaven.
Quan vaig aplegar a ma casa, vaig pujar les escales i em vaig creuar al meu veí: -Hola!
-Hola!
Era pura energia, fresc com una rosa baixant els escalons amb agilitat. Jo els pujava amb un esforç desmesurat.
Una vegada dins de casa, no hi havia ningú. Estava sol, per fi estava en un temple. Em vaig llevar les lents de contacte, em vaig rentar les dents i em vaig dutxar. Aquell silenci era bastant incòmode. Vaig entrar a l'habitació. Seria la una o les dos, o més tard. Em vaig gitar al llit després d'abaixar les persianes de les finestres i obrir un poc la finestra per escoltar el vent... de sobte m'havia convertit en la persona més còmoda i més segura del planeta. Notava com el cos descansava. Notava eixe procés de descans. Vaig tancar el ulls i... per fi, el merescut somni.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada