La identitat

El paper de la identitat individual és fonamental per a sentir que som els continus creadors de la nostra vida. Açò no impossibilita la creació d'una identitat col·lectiva. Una manera de reforçar la identitat personal és conéixer-nos a nosaltres mateixos. Saber per què som com som, per què fem el que fem, i per què volem el que volem. És molt diferent vore's arrossegat pel corrent d'una existència més o menys aliena, que saber situar-se en el maremàgnum de la realitat.

Analitzar els somnis, per exemple, ens força a ordenar els esdeveniments i a donar-los sentit, associant els elements de la realitat onírica amb els elements de la realitat en vigília. És especialment important aquesta anàlisi onírica perquè la realitat experimentada en els somnis és, sovint, la que la realitat en vigília no és capaç d'oferir-nos. Parts ocultes de la nostra ment cobren força en els somnis, pensaments i situacions que esperen ser desxifrats per a mostrar-se com unes excel·lents eines d'autoconeixement.

Saber de nosaltres equival a ampliar la visió que tenim de nosaltres mateixos. Equival a descobrir que no som part d'un escenari que venia de sèrie amb el planeta, sinó que som nosaltres els qui configurem amb la nostra ment la composició del nostre escenari. Sovint concebem la matèria de la que estem formats, com un conjunt de partícules dins de la infinitat del cosmos, una part ínfima. Però alhora, la concepció d'aquest cosmos no deixa d'estar dins la nostra ment. És a dir, la immensitat del cosmos i el lloc que ocupem en ell depén de nosaltres, nosaltres creem eixe cosmos i eixe nosaltres (eixe "jo").

Saber qui som és donar-nos el poder de no perdre'ns en ximpleries que no ens porten enlloc, és donar-nos el poder de detectar atzucacs i evitar-los, el poder de saber què hem de fer per a aconseguir el que volem, i fer-ho, a més, sense la distracció de fenòmens no desitjats. L'autoconeixement ve acompanyat de felicitat, perquè ens ajuda a experimentar amb més intensitat les nostres vivències, i fa més eficaç el procés de renaixement d'episodis de patiment. En altres paraules, ens dota de més recursos a l'hora de superar adversitats.

La identitat no només significa situar-nos com a creadors de l'existència, sinó també dotar-nos d'una posició privilegiada en tots els universos imaginables, que sens dubte ens mereixem.

El plaer regulat

He pogut observar que tant en el sexe com en les drogues, la nostra cultura diferencia radicalment entre un ús "necessari" i un ús recreatiu. En el sexe, la restricció del seu ús a la reproducció ha sigut durant segles i segles una qüestió acceptada fins i tot pels inquisidors més ferotges. A hores d'ara, el sexe recreatiu està ben vist per tots, però sempre i quan estiga restringit a la parella. Gaudir-hi més enllà continua sent pecat i/o causa de sofriment profund.

Amb les drogues ocorre una cosa pareguda. Sempre que les drogues siguen legals, no hi haurà conflicte. Respecte a les il·legals, en el moment que el seu ús és designat per una avantguarda mèdica com a substància d'ús terapèutic, llavors la substància passa automàticament a un estatus d'acceptació. Clar, si el metge li ho ha manat al pacient...
Però ai si la substància és per a ús recreatiu... De fet, quan es parla d'ús recreatiu el llenguatge que s'acostuma a utilitzar fa decaure el significat: "simple" ús recreatiu; "mer" ús recreatiu... La recreació està culturalment, en el nostre cas, emmanillada a uns condicionaments que fan del gaudi, del divertiment i del plaer més bàsics, elements de decadència humana, i un motiu per a relegar al consumidor a la marginalitat social.

Ni tan sols importa el contingut de la substància, l'adulteració, el procés de producció, acabar depenent d'una forma d'oci concreta, l'explotació ni les màfies. El que importa és que no t'ho passes bé tan gratuïtament. Si la qüestió de les addiccions ix a ballar, és com a element secundari, sempre per darrere d'una crítica ferotge i agressiva al fet del divertiment com a finalitat.

Sempre els mateixos patrons provinents de la cultura mundialista moderna, provinents alhora de la moralina cristiana que tan profundament ha arrelat en la societat occidental. L'acceptació està lligada a una sèrie de paràmetres, quantitats i condicions, i fora d'ací, ens trobem amb la prohibició i la demonització. Ja no necessitem inquisidors eclesiàstics, ara ja fem la feina nosaltres sols. El pecat passa a ser una qüestió democràtica.

Per què eixa persecució del divertiment i de la potenciació dels plaers bàsics?

No sóc gens amant de la següent manera de raonar, però justament, els més crítics amb tot açò, són fervents consumidors de productes i subproductes extremadament additius, adulterats, contaminants i nocius (tant per a la salut com per al medi). Productes alimentaris, cosmètics, combustibles, begudes alcohòliques o tabac, cafeïna per a aguantar el ritme del dia, fàrmacs... Productes als que estan enganxats fins la medul·la, i el consum dels quals és inqüestionable. Són dependències socialment acceptades, i per tant no hi ha res a parlar sobre el tema.

Dos grams de cocaïna a l'any són motiu suficient per a exterminar socialment a una persona, però desenes de litres de café, d'alcohol o de begudes carbonatades, milers de cigarrets, quilos de cosmètica, quilos de pastilles, grams i grams d'additius alimentaris... Amb tot això no passa res, no existeix el menor dels problemes. És més, sobrepassar-se de tant en tant amb l'alcohol, per exemple, és motiu de reconeixement entre individus. Comentar els tipus de cosmètics que s'utilitzen esdevé tema central en moltes converses. El café és l'excusa per a les tertúlies després de menjar. Els additius alimentaris són la causa d'expressions tan acceptades com "Que bo està, no sé què li fiquen, però està boníssim..." I tot queda en l'acceptació i la normalitat més absoluta. Qüestionar-la és molest.
Viure immers entre la normalitat és passar desapercebut, estar camuflat entre la multitud, ser acceptat pel simple fet de no ser ningú. Ja no s'accepta a la gent per grans fites, ni tampoc per ser un exemple de valor, originalitat, creativitat... S'accepta a la gent per no armar escàndol ni rebombori, per no alçar la veu per damunt de la resta, per no eixir-se'n de la línia marcada. Tots a una cap a ningun lloc.

El dia que es normalitze el consum d'alguna de les substàncies prohibides que estan a dia de hui demonitzades, eixe dia, els consumidors podran gaudir de la companyia de la massa sense ser mal vists. I és que no hi ha res com que l'Estat ens done permís per a divertir-nos.

El redescobriment de l'amor

En la meua aurora, una nova idea d'amor ha acabat emergint d'una d'antiga i menys completa. Ja no tinc prou en comprendre alegrement que la meua estimada no em pertany. A mesura que el nou amanéixer avançava, comprenia una nova veritat: la meua estimada ha de ser independent de tot vincle cultural-monògam. M'agrada pensar en ella seduint altres ments. No tinc, no obstant, interioritzada la seua interacció física amb altres persones, però confesse que em trobe còmode pensant en ella fent de les seues, sent lliure amb qui vulga. Aquesta nova concepció de l'amor em lleva una gran càrrega de pors i inseguretats que temps arrere apareixien com fantasmes entre la boira d'una relació malalta.

Abans havia intentat assimilar aquest nou amor des d'una òptica ideològica, però el

dogma em va fer patir més que no em va fer evolucionar. L'acceptació d'una qüestió emocional "perquè sí", "perquè és el que toca", no em va motivar en absolut, i no va tardar en aparéixer un xicotet efecte rebot. Una espècie de reforçament del sentiment de possessió afectiva envers la meua parella.

A hores d'ara, i des de l'inici del meu ascens, m'alegra i em tranquil·litza alhora saber que, en el fons, pretenc per a ella la seua felicitat, i que assolisca la seua voluntat, per molt que aquesta es distancie de la meua persona. Gaudir de la seua felicitat encara que això implique travessar períodes de tristesa adaptativa.

Entrades relacionades:

• L'amor lliure és aquell que es dóna de manera natural (10-06-2011)
• La bellesa d'una flor (06-06-2011)