Però em pose empàtic amb la màquina (cosa curiosa), i pense: quina culpa té el cotxe? Ell diria "jo sóc un simple cotxe, l'adhesiu me l'han ficat després. Res tinc a veure amb ell".
Per al cotxe -cavil·le- l'adhesiu és com una càrrega aliena al seu ésser.
Acte seguit pense: l'adhesiu no és el cotxe. Per què identifiquem llavors, a les persones amb els pensaments i emocions que exterioritzen? Tal volta algunes d'aquestes coses que creuen la ment de les persones, siguen una espècie de càrrega, siguen involuntàries, induïdes, o qui sap. Tal volta hi ha un estat essencial de l'ésser, diferent, dins de cadascú de nosaltres. Com una espècie de consciència pura, genuïna.
Seguint amb aquesta hipòtesi, no seria injust confondre les emocions, les paraules, els fets... de les persones que les executen, amb aquest ésser essencial?
Fins on som nosaltres, i fins on no? Què ens compon i durant quant de temps?
Si em tallen un braç, fins quan continua sent meu eixe braç? Fins quan eixe braç sóc jo?
Tal vez el coche, por eso de no ser humano, se encuentre ajeno a toda antropomorfización y por tanto, ni sufra ni padezca. Lo mismo le da a la máquina si alguien le causa desperfectos o no. Al causante del daño podría satisfacerle la misma acción que al conductor podría ofender. Pero somos nosotros quienes lo percibimos todo a nuestra imagen y semejanza.
ResponEliminaÒbviament, al meu judici, el cotxe ni sent ni pateix. Només utilitzava el cotxe com a personatge d'una reflexió humana.
ResponEliminaHas dicho que alguien podría sentirse irritado y "causar daño al coche". Obviamente te estás refiriendo a causar desperfectos a la máquina, es decir, cambios no deseados por su dueño. Y, por lo que yo he entendido, esto carece de sentido para ti, ya que "el coche no tiene la culpa". Pero digo yo: si el coche no tiene la culpa, porque "el adhesivo no es el coche", podríamos pensar que tampoco el adhesivo la tiene, porque el adhesivo no es la imagen que representa. Y si nos ponemos aún más tiquismiquis, podemos concluir que "tampoco la imagen tiene la culpa", pues es un significante al cual los seres humanos le otorgamos significado. El ser humano que posee un coche y emplea un adhesivo para publicitar una idea que considera, o bien interesante, o bien hermosa, o bien provocadora, tiene que arriesgarse a que otros seres humanos no sólo no la compartan, sino a que efectivamente se sientan irritados y reaccionen, de la manera que sea.
ResponEliminaSé que estás usando el coche para explicar la reflexión posterior. Pero si yo estoy matizándola, también es por algo:
Los humanos poseemos una gran cantidad de capacidades. ¿No pueden ser éstas reflejos o expresiones de esa conciencia genuina de la que hablas después y, por tanto, tan auténticas como la propia conciencia?
Porque cuando dices:
"Tal volta hi ha un estat essencial de l'ésser, diferent, dins de cadascú de nosaltres. Com una espècie de consciència pura, genuïna."
Tengo que estar, en general, de acuerdo -tal y como he indicado en el texto que te enlazo, diferenciando entre "esencia" y "voluntad":
http://amoresmonstruos.blogspot.com/2012/01/dimensiones-personales.html
Pero aquí has llegado tras decir:
"Tal volta algunes d'aquestes coses que creuen la ment de les persones, siguen una espècie de càrrega, siguen involuntàries, induïdes, o qui sap."
¿Quién si no nosotros mismos decide echarse al lomo una carga y mantenerla ahí toda la vida? Puede que otros quieran encasquetárnosla, pero somos nosotros, siempre y al final, quienes damos nuestro consentimiento, o quienes aún con el paso del tiempo, la mantenemos sin cuestionarla. Tú mismo has dicho que esa esencia o conciencia genuina puede ser diferente, según la persona... entonces, ¿no podría ocurrir que haya quienes posean una conciencia que, aún siendo muy genuina, tenga unas características muy pobres y despreciables? ¿Y que otros posean conciencias mucho más poderosas?
Gracias por el debate, Kosmos ;)
Val. Estic d'acord amb tot el primer paràgraf. Pense que les coses no tenen valor per elles mateixa, sinó que som nosaltres qui li atorguem (o li transferim) eixe valor o valors a l'objecte.
ResponEliminaRespecte a la genuïnitat de les capacitats, doncs no sabria què dir-te. Al que em referisc és al qüestionament de la genuïnitat de les emocions. Emocions que són causa d'un establiment previ d'un sistema de valors. I qüestione la genuïnitat perquè veig fals confondre els sentiments que desperta un objecte, amb el propi objecte (o subjecte).
I per què aquesta mostra d'aparent objectivisme? Doncs res d'això, simplement em base en l'experiència personal. Jo experimente que altres poden crear idees sobre mi que no són justes, a l'igual que jo sobre ells. I crec que no són justes perquè després de reflexionar i interactuar de nou amb l'objecte/subjecte, observe (comprove), que no havia procedit justament, o el que és el mateix: per a mi: "correctament".
I per això, en ocasions parle de conèixer "la naturalesa de les coses". Per a intentar percebre l'entorn amb el menor nombre de filtres emocionals. No per a viure sense emocions (objectiu impossible, absurd, i indesitjable), sinó per al que considere, és un acte que equival a percebre i analitzar les coses d'una manera més justa. Entenent "justa" com més ajustada a l'essència de l'objecte (o menys impregnada per emocions intrínsecament canviants i dependents de tants factors alhora canviants).
Personalment concep la percepció de l'essència genuïna com un distanciament sobre l'objecte. Com agafar perspectiva. Lliure de núvols o boires. Observar el corrent del riu sense estar jo dins, observar-lo des de la vora, en calma.
Per tant, les emocions són naturals i ens donen multitud de pistes sobre com som nosaltres realment. Ens ajuden a saber de nosaltres. Així que no hi ha que apartar-se d'elles, sinó més bé, segons el meu criteri, no aferrar-se a elles, no ser una titella d'elles. Cosa que no es contraposa a experimentar-les intensament.
Un altre tema, és què considera cadascú una càrrega. O si una determinada emoció implica més amargor o menys, o més voluntat d'experimentar-la o menys. Jo pense, com bé has interpretat, que l'essència genuïna de cadascú pot ser diferent. Que ens pot resultar estranya la d'un altre. Fins podem no entendre-la. Açò, d'alguna manera, ajuda a explicar que no crec en l'objectivitat de res. De fet, si la "consciència genuïna" és igual o diferent en cadascú, o si ni tan sols existeix, és una cosa que m'és indiferent.
Malgrat tot, no atorgue a cap consciència el grau de "pobra", "menyspreable", o "poderosa" més enllà dels gustos personals. El que per a mi pot significar una consciència poderosa, per a tu pot ser una xorrada com una casa. Així que... quin rotllo que t'he soltat...
Vinga, ja parlem!!!
"Respecte a la genuïnitat de les capacitats, doncs no sabria què dir-te. Al que em referisc és al qüestionament de la genuïnitat de les emocions. Emocions que són causa d'un establiment previ d'un sistema de valors. I qüestione la genuïnitat perquè veig fals confondre els sentiments que desperta un objecte, amb el propi objecte (o subjecte)."
ResponEliminaPero si ya hemos dicho que 'no hay objeto' sino 'percepción subjetiva del objeto'
"I per què aquesta mostra d'aparent objectivisme? Doncs res d'això, simplement em base en l'experiència personal. Jo experimente que altres poden crear idees sobre mi que no són justes, a l'igual que jo sobre ells. I crec que no són justes perquè després de reflexionar i interactuar de nou amb l'objecte/subjecte, observe (comprove), que no havia procedit justament, o el que és el mateix: per a mi: "correctament"."
¿En qué basas ese juicio? Si aplico este párrafo a mi vida personal, rápidamente descubro que, efectivamente, hay personas que pueden hablar sobre mí y equivocarse. Se equivocan porque hablan de lo que desconocen. Pero si lo miro con mayor profundidad, veo que en cualquier caso se van a equivocar siempre: lo que están describiendo no es más que su experiencia de mí, del conjunto que yo soy, que desconocen excepto en una ínfima parte. Incluso mis seres más allegados desconocen un porcentaje apabullante de quien soy yo, y lo mismo yo con ellos.
Para mí no se trata de justicia, sino de precisión. Y esta precisión está condicionada por factores tan numerosos que no puede aspirar a ser absoluta.
Podemos dejar de intentar ser totalmente precisos y empezar a ser totalmente sinceros con nosotros mismos: qué veo yo de esta persona, al margen de como ella se vea, es todo lo que me importa.
Porque, por muchos cabezazos que me pegue contra la pared, esto es todo lo que voy a tener de un objeto: mi percepción del mismo. El que crea lo contrario se induce a una confusión tremenda que lo angustia: se piensa que hay una Verdad, pero que no la conoce y tiene que buscarla... y así da vueltas y vueltas sobre sí mismo, como una peonza, porque todo empieza y termina en él.
Finalmente hablas de actuar 'justamente' o 'correctamente'. Esto no lo entiendo. Si te refieres a actuar precipitadamente, sin reflexionar sobre los verdaderos motivos que llevan a otra persona a hacer algo que te molesta, bueno, ¿acaso cambiaría algo hacerlo de otro modo?
Si alguien tala mi árbol favorito, puedo enfadarme con él. También puedo ponerme a elucubrar el por qué de tal acción pero, ¿qué importa? Tanto si esa persona lo ha hecho por placer como si ha talado mi árbol por necesidad vital, es otra persona, no soy yo, y el árbol sigue siendo más importante, porque es MI árbol favorito. Es a mí a quien tengo que preocuparme por cuidar, y no a las posibles razones por las que otros actúan como actúan. Que cada uno se haga responsable de sí, así no necesitaremos salvadores ni mesías. Seamos, simplemente, sinceros con nosotros mismos.
Sobre lo demás, veo que otorgas demasiada importancia al condicionamiento externo: como si alguien desde fuera hubiera intentado moldearnos para seguir unos determinados patrones y ahora resultara una tarea titánica sacarnos eso del coco. Yo también veo ahí una tarea titánica, pero no tanto como la de deshacernos del primer principio que sostiene nuestro condicionamiento: la idea de que es, efectivamente, él quien nos ha formado, y no nuestra propia experiencia, basada en nuestra percepción de losa contecimientos.
No tenemos ninguna carga más que la que hemos aceptado llevar sobre los hombros. Y esa aceptación se hace voluntariamente.
PART 1/3
EliminaPero si ya hemos dicho que 'no hay objeto' sino 'percepción subjetiva del objeto'
Quan dic que "no hi ha objecte", em referisc a que és impossible percebre'l en la seua "totalitat", tal com és. Jo pense que l'objecte/subjecte sí que existeix d'alguna manera aliena a la meua existència. És a dir, l'obj./subj. no depèn de la meua existència per a existir (no depèn de que el perceba-interprete).
Tot i que, açò no s'ha de confondre amb el fet que, donat que la meua existència implica una interpretació (obligadament subjectiva) de la percepció (o siga, d'allò que reben els meus sentits), l'obj./subj. siga en la pràctica una projecció pròpia.
Per tant, en la meua opinió, resulta absurd establir sistemes de valors, creences, normes, lleis, conductes, etc... en base a una presumpta "visió" objectiva de les coses.
Jo existisc d'alguna manera (fins i tot ficant per cas que la forma en que em conec a mi mateix siga una projecció d'un altre ens), perquè m'estic experimentant contínuament, i a això li dic "jo existisc", tot i que no sé ben bé quina és la meua "forma" genuïna". D'igual manera, no centrant-me en mi (siga el que siga eixe "mi"), m'és lògic comprendre que la resta de coses també existeixen d'alguna manera. Assumisc les projeccions (la subjectivitat) com una característica pròpia de les formes de consciència del kosmos, tot i que no implica que el kosmos siga subjectiu, sinó que és un tret d'ell, però les "visions" projectades no són la seua "forma genuïna".
Respecte a la concepció de just o no-just.
Efectivament, els teus amics poden dir de tu mil i una coses, però cenyint-nos a una concepció rigorosa, podem afirmar que s'equivoquen sempre. Ara bé, això va bé per tenir una perspectiva més "encertada" de les coses, però en la quotidianitat no actuem així, perquè no resulta pràctic (en una conversa, per exemple, no tenim present a cada instant que l'altre no té ni idea de en qui està parlant. De fet, si fóra així, no parlaríem amb ningú). És a dir, establim contínuament a cada instant, encara que siga inconscientment, un consens amb altres subjectes sobre com són les coses (si una persona et dóna la seua opinió sobre una tercera, la teua concepció d'aquesta última es veurà afectada per l'opinió de la segona, encara que siga ínfimament). Cada forma d'expressió condueix a un reajustament de com interpretem l'entorn i a nosaltres mateixos. Creem una realitat conjunta, comuna. Eixe consens entre subjectivitats és allò que anomenem objectivitat. Però no és més que una subjectivitat més acceptada, una subjectivitat de grup. I és allò a través del qual construïm les nocions de just o injust. Per això, la justícia no pot ser quelcom objectiu. És impossible, i indesitjable (implicaria domini).
I per això, la recerca de la Veritat és absurda més enllà d'una veritat personal. El fet de pensar que existeix el kosmos, i que és com és, no implica en absolut una vida d'amargor a la recerca de la Gran Veritat (òbviament inassolible). No, perquè abans de res es comprèn i s'interioritza la inassolibilitat d'eixa visió absoluta. S'accepta naturalment. Per a res resulta una restricció o una quimera a conèixer algun dia. No crea patiment algun, ni inquietud alguna. Ara... si hi ha alguna persona a la que li incomoda no poder conèixer eixa Gran Veritat, allà ella. Jo ho trobe d'una gran bellesa, com la d'admirar un paisatge bonic, i tastar un bon menjar, al mateix nivell.
Aleshores per a què serveix pensar que hi ha un kosmos que és com és, si aquest és condemnadament inassolible? No és que haja de ser útil pensar-ho, sinó que és una conseqüència d'allò que jo experimente. La impossibilitat de conèixer el kosmos tal com és, és simplement una característica d'ell mateix, res més. No té la menor importància.
PART 2/3
EliminaAleshores, com trobar una versió justa (consensuada, assimilada) de les coses amb les que no sabem comunicar-nos (a través de la parla, els gestos, etc.)? Doncs el que jo faig, és analitzar les limitacions que m'impedeixen aproximar-me a la "forma genuïna" de les coses, i en base a conèixer-les, em dispose a examinar quines accions, emocions, sentiments, etc. condidere "justificades" i quines es basen en un atorgament d'unes qualitats "impròpies de l'objecte".
I què és propi de l'objecte? Ni idea (per això està entre cometes). Al que em referisc és a no confondre les qualitats que li atorgue a l'objecte, amb l'objecte mateix. És a dir, deixar les portes obertes sempre a la possibilitat que estiga errat. Perquè per experiència "sé" que pot aplegar una segona persona per a explicar-me la seua cosmovisió, cosa que arxivaré voluntàriament en la meua ment per a una posterior anàlisi, de la que trauré unes conclusions (temporals) que desembocaran en una cosmovisió pròpia renovada (encara que siga per a reafirmar-me en la meua visió). L'experiència és la que regeix la meua existència. Amb l'experiència es creen patrons i es destrueixen. Això és la vida: creació i destrucció contínua.
Respecte a l'exemple del teu arbre talat.
El mateix procés que t'ha conduit a estimar (pel motiu que siga) a l'arbre, pot conduir-te a estimar a la persona que l'ha talat. Pensar en què ha portat a l'individu a talar el teu arbre no és una acció extra, ni fora de lloc, ni fruit de la condescendència ni el paternalisme, ni d'una visió crstiano-compassiva, ni res semblant, sinó d'una reflexió -al meu entendre- lògica. De fet és una acció que ja has experimentat abans, però envers l'arbre. El "teu" arbre.
Per experiència, puc "afirmar" (temporalment, ja saps) que les qualitats que atorgue a les coses/persones depenen d'un context i d'una predisposició emocional (i algunes coses més). I aquests factors estan en un canvi constant. La idea d'arbre que puga tindre jo ara, no s'ajusta a l'arbre que havia experimentat en els seus inicis. Rigorosament, no ens estaríem referint al mateix arbre. Per tant, pense que aferrar-se a les coses és, d'entrada, absurd.
Aleshores, des de la meua perspectiva em pregunte: per què l'estima per l'arbre ha de prevaldre sobre l'estima per la persona que l'ha talat? Abans, pense, he d'analitzar algunes qüestions. Potser algú pense que fins el moment, l'arbre era allò que volies, i pel que tenies estima, i que a la persona que l'ha talat no la coneixies perquè no formava part de la teua existència. Jo et diria que l'arbre tampoc havia format part sempre de la teua existència.
L'altra persona pot ser igual de responsable que tu, i dirigir-se a talar l'arbre. No obstant tu només veus que t'han talat l'arbre (un arbre que en cap moment ha sigut teu). Les dos persones (el talador i tu) es veuen a si mateixes persones responsables. Veig de nou absurd veure en l'altre un simple obstacle. De fet ho veig com una forma d'(auto)esclavisme que produeix malestar debades, ja que tot allò de l'entorn (incontrolable, caòtic, i per això bell) que "obstaculitze" la voluntat capritxosa significarà el teu colapse. Crec que és una manera de veure's a un mateix contínuament a mercè de les inclemències, com un complex d'inferioritat continu.
PART 3/3
EliminaPense que aquest comportament que descrius no es correspon amb el que experimentem dia a dia (ara... que cadascú actue com li vinga en gana, faltava més). El procés inevitable té lloc a la nostra ment és pensar (encara que siga poc) en les parts involucrades en un conflicte (si les coneguem), és a dir, considerar-les. I no hi ha res que t'impedisca dedicar-t'hi més a tal tasca.
Camines amb una cama i després l'altra perquè dedueixes que així avances. I segueixes el passadís d'una casa per a aplegar a les habitacions, en lloc de travessar les parets. Seria ridícul sentir-se atacat per les parets, considerant-les una amenaça, ja que se suposa que aquestes obstaculitzen el camí en línia recta cap al teu destí.
Per últim, quan parle de no dependre dels condicionaments externs, ho faig referint-me a la part emocional. A no aferrar-nos, etc., com he explicat uns paràgrafs amunt. Recalque simplement que és l'experiència la que ens conforma poc a poc. Però l'experiència, tot i ser un producte de l'exterior, també ho és igualment i en part fonamental, de la interpretació que en fem d'ella. No pense que existisca eixe "algú" que intente modelar-nos, sinó que és la nostra ment la que es deixa arrossegar més o menys per la infinitat de condicions externes. Per descomptat que ens afecten, i pense que cal experimentar les coses intensament, però això no implica ser una titella d'aquestes coses. No és qüestió en absolut de viure en una mena de paranoia, amb la por al cos per si "el temut exterior" m'arrossega cap a unes sensacions incontrolables. Això sí que seria ridícul.
Per acabar, dir que estic totalment d'acord amb ser sincers amb un mateix. Tot i que el veredicte final sobre tal cosa, el té la pròpia persona.
Menuda triple respuesta, Kosmos. Bien larga. Gracias por tu dedicación al escribirla ;)
ResponEliminaYo creo que me voy a cortar un poco más. Y te respondo también por partes, como tú has hecho:
Parte I. "Pero si ya hemos dicho que 'no hay objeto' sino 'percepción subjetiva del objeto'"
Estoy sugiriendo que ya que no podemos corroborar la existencia de absolutamente nada al margen de nuestra percepción e interpretación de la realidad, el "objeto" no existe. Sólo la percepción del objeto.
En resumen, ser rigurosos y dar por sentado sólo aquello que podemos comprobar. No otorgar valor absoluto a ninguna creencia.
Yo me percibo a mí mismo. Cuando percibo a otras personas lo que estoy percibiendo no es más que mi reacción ante dichas personas, por tanto la relación con el entorno empieza y termina en mí, sin llegar nunca a aprehender a los demás completamente.
Esto debería llevarnos al conflicto solipsista de plantearnos la posibilidad de estar completamente solos en el universo. Pero ojo, el objetivo de esto no es llegar a una conclusión positiva o negativa sino, precisamente, de admitir que jamás podremos estar seguros de nada. En el más contundente de los sentidos.
En mi experiencia personal, este vacío es necesario para el "despertar" de la conciencia. Superándolo dejamos por fin de buscar dioses (entidades, conceptos, respuestas, órdenes por encima nuestra) fuera de nosotros y empezamos a transformarnos nosotros mismos en uno. Pasar de considerarnos un pedazo de roca flotando en el universo al astro rey situado en el centro de dicho universo, alrededor de cuyo poder gravitatorio gira todo lo demás.
Parte II. Sobre el concepto de "justicia".
Tu propuesta parte de una dicotomía: la separación entre las cualidades propias e impropias de un objeto. Pero ya adviertes de antemano que "no tienes ni idea", cuando dices:
"I què és propi de l'objecte? Ni idea (per això està entre cometes). Al que em referisc és a no confondre les qualitats que li atorgue a l'objecte, amb l'objecte mateix"
El árbol talado.
Creo que no has entendido mi ejemplo. Especialmente cuando dices:
"De fet ho veig com una forma d'(auto)esclavisme que produeix malestar debades, ja que tot allò de l'entorn (incontrolable, caòtic, i per això bell) que "obstaculitze" la voluntat capritxosa significarà el teu colapse. Crec que és una manera de veure's a un mateix contínuament a mercè de les inclemències, com un complex d'inferioritat continu."
Yo considero al entorno como parte de mí, como ya he dicho. Por tanto, entiendo que de algunas partes de dicho entorno aún no me he vuelto consciente, y mediante el proceso de hacerlo, evitaré que pueda volver a molestarme. Si alguien destruye algo que amo, lo ha hecho porque yo no era consciente de dicha parte de mí, de dicha parte del gran "entorno" que yo soy. Tengo que encargarme de equilibrar la situación e imponer mi voluntad.
Por supuesto, cabe la posibilidad de que, tras conocer a la persona que ha talado el árbol, acabe forjándose una amistad a raíz de todo ello, y ya ni me acuerde del árbol. No estoy negando esto.
Mi ejemplo era más una mera afirmación de cómo considero que debemos actuar: no otorgando mayor importancia a nada externo. Ni al sentido común, ni a los Derechos Humanos, ni a ningún tipo de moral... si algo nos crea malestar y reaccionamos, esta reacción, siempre y cuando nos satisfaga, es correcta.
Al finalizar este proceso del que hablaba antes, hacer consciente del uno-mismo que uno ya es, no puede suceder nada ajeno a la voluntad de uno. La vida es como un sueño lúcido completamente satisfactorio donde nuestros deseos se realizan automáticamente.
Parte III. Caminar con una pierna y luego con otra.
ResponEliminaAmigo Kosmos, comparar a las personas con paredes de una casa, me parece ante todo un poco rebuscado. ¿Acaso las paredes de mi casa me llevan la contraria o me pueden caer mal? ¿Y acaso alguien se sentiría ofendido si llego a cansarme de una pared y la tiro para re-estructurar la casa? No lo creo. Sin embargo, aplica la misma lógica a los seres humanos y te encontrarás en apuros.
Las personas son dinámicas. Puedo llegar a entender su lógica, pero si lo hago no es por puro deleite, sino en la medida en que esto me sirve a entender la mía y a poder sacar un uso de tal entendimiento.
Por cierto, a raíz de responderte me he decidido a hacer de esto una entrada para Los Amores Monstruos:
ResponEliminahttp://amoresmonstruos.blogspot.com/2012/01/yo-soy-tu-no-se.html
PART 1/3
ResponEliminaKhuai, si repasses algunes de les entrades d'aquest bloc, i els comentaris immediatament anteriors a aquest, podràs comprovar que opine que:
Hi ha almenys dos maneres clares de concebre l'existència: que existisca una realitat objectiva, o que es tracte de les projeccions d'una consciència (realitat subjectiva, solipsisme).
-Si es tracta d'una realitat objectiva: aquesta és inassolible per a nosaltres, o almenys per a mi. Però ara una pregunta clau: Si és inassolible, com sabem que ho és? Per comparació. No tenim una altra manera de deduir açò si no és per mitjà de l'experiència personal, la que és possible gràcies a la combinació de sentits i consciència (percepció-interpretació). Comparem contínuament allò que percebem, bé siga amb la percepció del mateix objecte enregistrada a la memòria moments abans, o amb la percepció d'altres tipus de consciència, etc. Emmagatzemant i analitzant aquestes dades, deduïm que sovint ens quedem curts, que descobrim novetats que ajuden a completar objectes que crèiem percebre d'una manera relativament clara; , i per tant podem sospitar que comptem amb limitacions que ens impedeixen percebre el Tot "tal com és" (siga el que siga, projecció o no).
-Si la realitat és purament subjectiva, significa que tot el que percebem-interpretem són projeccions causades per alguna cosa (consciència, Jo, o qualsevol tipus d'ens). Açò significaria que només eixa consciència és el que realment existeix (per tant tenim ací una realitat objectiva, possiblement inassolible en la seua forma pura, però objectiva). L'univers, el meu cos, o qualsevol cosa, no existeix de manera aliena a mi en ninguna forma possible. Això em porta a pensar que estic completament sol. Però açò ni de lluny pot considerar-se cap drama, no obstant el que em crida l'atenció és que si estic sol, és respecte a alguna cosa. El concepte sol implica un entorn. I he de pensar que eixe entorn no ha de poder ser possible, si és que continue volent mantenir la meua postura purament subjectiva.
Puc pensar que això tampoc ha de ser un problema, puc pensar que puc existir i punt, sense pensar en cap lloc ni temps, sense estar inscrit en cap dimensió ni concepció mental coneguda. Tot i això, la meua mera existència com a consciència o en la forma que siga, implicaria un fet objectiu.
D'altra banda, personalment, considere absurd ser l'única cosa que realment existeix. No per quelcom paregut a un infravalorament, o una idea romàntica del Tot, etc., sinó perquè jo, sol, no puc existir. En la pràctica jo sóc el resultat de la meua percepció-interpretació (siga projectada o no). Per tant la hipòtesi de la subjectivitat pura se'm desmunta amb facilitat.
-Però açò no són més que consideracions personals.
PART 2/3
ResponEliminaDerivant de la reflexió anterior, i degut a la meua experiència, considere que:
-En qualsevol dels casos, estic limitat, i per tant aquesta Realitat objectiva és inassolible per a mi. El que em resulta cert és que jo percep-interprete una versió de les coses, la versió Caïm. És la meua realitat.
Paral·lelament observe, mitjançant la meua experiència existencial, que existeixen (projeccions o no) altres tipus de consciència que tenen les seues pròpies versions. Aleshores veig més adequat referir-nos a realitats que no a Realitat.
-Partint d'ací, faig una reflexió que consisteix en diferenciar vagament entre una mena de diferents graus de realitats, segons la capacitat d'aquestes de ser comunes (és a dir, d'objectivitzar-se).
Per exemple, hi ha qüestions, aspectes, que només formen part de la meua realitat, com són algunes consideracions, interpretacions, sentiments, perspectives...
Altres qüestions poden ser assimilades i formar part de la realitat comuna d'un grup d'individus (família, clan, colla...). No obstant, aquesta realitat de grup conté alhora la diversitat de realitats individuals.
Altres qüestions poden ser comunes en la realitat d'una espècie, com ara l'espècie humana. Per exemple la distribució normal de les diferents parts del cos (cap, braços, tronc, cames...), o la necessitat d'alimentar-se, etc. També aquesta realitat conté a les altres.
I així successivament, fins aplegar tal volta a un punt en que no puguem continuar "objectivitzant". En qualsevol cas podria concloure per ara, que no es pot parlar de Realitat objectiva, però a efectes pràctics podem parlar de realitats comunes (amb major o menor grau).
Per tant, com acabe d'exposar i com dic en altres entrades:
-Compartisc totalment amb tu la idea de no poder estar segurs de res.
No obstant, la meua ment, probablement evolucionada per a ser pràctica, és a dir, per a simplificar de manera funcional allò que percep-interpreta; elabora una realitat "objectivitzada" per a poder desenvolupar i gestionar les funcions vitals del cos, i les habilitats de la consciència, per tal de relacionar-se òptimament amb les coses que percep-interpreta (amb el que coneguem com entorn, en definitiva).
Açò no lleva en absolut comprendre el rerefons inherent a les limitacions amb que comptem. O siga, no implica no ser conscients del grau de subjectivitat que ens és propi (ja siga el 0% o el 100%).
Llavors, com també recalque en altres entrades d'aquest bloc, considere absurd atorgar valor absolut a cap creença, però compte, inclosa aquesta. Res queda desvinculat d'aquesta Regla General de la Relativitat, ni ella mateixa. Les teues tesis resulten tan absurdes com les meues, o les del veí.
PART 3/3
ResponEliminaRespecte a la recerca de conceptes superiors, divinitats, etc.
Pensar en eixe Tot inassolible, poc té a veure amb concebre'l com una idea divina, tal i com tu expliques. L'atorgament de "divinitat" o alguna cosa que se li assemble és una cosa que has nomenat tu, i que res té a veure amb mi i les meues reflexions.
De res serveix transferir la teua versió o perspectiva a altres. I de res serveix insinuar que unes reflexions, en aquest cas les que debatem tu i jo, poden o no conduir a la concepció de divinitats o ens superiors. Això és cosa de cadascú, i només cadascú ho sap.
Recorda que parlem de realitats relatives. Les nostres suposicions es desintegren quan intenten transcendir la nostra consciència i envair altres éssers. El que per a tu resulta una concepció divina i per tant, automàticament rebutjable, per a mi pot significar una cosa d'allò més normal i inofensiva, un tret característic de l'existència, al mateix nivell que jo em percep a mi mateix, o al teclat amb el que escric. No existeix una jerarquia de dominació. Això resultaria, per a mi, absurd.
Respecte a la justícia.
És evident que jo sóc qui invente el meu sistema de valors i creences. Basant-me en les consideracions anteriors, és clar que no sé com és un objecte en Realitat. Ni mai ho puc saber.
No obstant, jo trie, mitjançant l'experiència (la comparació), conèixer més trets d'allò que m'envolta per tal d'apropar-me a una mena de justícia o exactitud (que en realitat s'ajusta bastant a la teua idea de precisió). Per tant, en base a la realitat amb la que em relacione (realitat individual, realitat de grup, realitat d'espècie...), procediré amb uns mecanismes o uns altres, amb unes reflexions i observacions o amb unes altres, per tal d'ajustar-me a allò que considere més adequat. Perquè l'experiència personal em diu que em va bé ajustar-me amb aquest mètode per a aproximar-me a allò que considere just.
Així i tot, aquests tipus de processos no són tan costosos, conscients o voluntaris com puga aparentar. La nostra ment ja es disposa d'aquesta manera per a interactuar amb l'entorn.
Respecte a la concepció de l'entorn (arbre talat).
A diferència de tu, jo considere l'entorn com una combinació de coses amb naturalesa pròpia (tot i que desconeguda en la seua totalitat), i projeccions personals. I ho considere així en base a la concepció de diferents graus de realitats (com he explicat abans), que em permeten apropar-me més a allò que considere la naturalesa pròpia de les coses, i que indistintament de si m'aprope molt o de manera ínfima (poc m'importa), em resulta molt útil en la meua existència.
Jo tinc la meua manera d'equilibrar la situació, així com tu tens la teua. Jo tinc la meua manera de reaccionar quan alguna cosa em crea malestar, i tu la teua. Correctes o incorrectes? Si es tracta d'una pregunta en termes absoluts, és absurda com la que més.
Tu, jo, una pedra, la llum, el sofriment, una llàgrima, el vent, la felicitat... són vies paral·leles, combinables o no, manques de valor algun més enllà del propi individu que les tria.
Respecte a la voluntat.
Només dir que cadascú la pot interpretar i gestionar d'una manera diferent, i que és absurd oferir una visió definitiva del concepte.
Per cert, continue veient l'exemple de les parets com a vàlid en relació al que interprete del teu comentari. Pots caminar pel passadís, pots enderrocar les parets, o pots reestructurar els barandats de la casa; igualment pots desfer-te del talador d'arbres, pots resignar-te a la tala, o pots mirar d'aplegar a un pacte amb ell.
En qualsevol cas, tenir predeterminada una opció per defecte, em sembla absurd.
Ah, he donat una mirada a la teua entrada, però pense que encara hi ha massa conceptes que no entenem l'un de l'altre com per a traure'n conclusions. És a dir, l'entrada que has escrit encara compta amb malinterpretacions de la meua cosmovisió (i no dubte que passe al contrari també). Així que pel moment no la comentaré per a no duplicar el debat.
ResponEliminaUn abraç, amic!!!
"D'altra banda, personalment, considere absurd ser l'única cosa que realment existeix. No per quelcom paregut a un infravalorament, o una idea romàntica del Tot, etc., sinó perquè jo, sol, no puc existir. En la pràctica jo sóc el resultat de la meua percepció-interpretació (siga projectada o no). Per tant la hipòtesi de la subjectivitat pura se'm desmunta amb facilitat."
ResponElimina¿No te parece que eso que llamas "realidad objetiva", exista o no, podría considerarse un Yo en diferentes niveles de conciencia? El Yo que ahora percibes respecto de ti mismo, sería solo una parte de tu Yo total, interactuando consigo mismo para comprenderse y conocerse.
Crec que no he comprenc el que vols dir. M'ho pots explicar?
ResponEliminaEl Yo-humano podría ser sólo una representación carnal de un Yo más amplio, más extenso, no limitado por el cuerpo físico del que dispone para interaccionar con la vida actual. Más allá del tiempo y el espacio. Y los diferentes niveles de conciencia serían el paso que el Yo terrenal tiene que dar para fundirse con su Yo-auténtico.
ResponEliminaAh, entenc. Podria ser. Opine que d'alguna manera (no sé si més enllà de l'espai i el temps, o com), mitjançant l'experimentació d'altres estats de la consciència, el Jo pot no trobar-se tant limitat per allò material (per l'"estat dels sentits", per dir-ho així).
ResponEliminaDe totes maneres, no crec que siga "portador" d'una consciència eterna (d'una ànima en el sentit místic o religiós tradicional). Jo anomene ànima o esperit a la consciència que experimente actualment, que és la que crec conèixer (almenys en part).
Si en algun moment de la meua existència comprove que la meua consciència transcendeix, per exemple, allò que coneguem com "mort"; imagine que, automàticament, reestructuraré tranquil·lament la meua cosmovisió.
Tus últimas palabras me parecen una manera excelente de cerrar este debate, porque ya no queda nada más que decir: será nuestra experiencia personal la que nos lleve a escoger uno u otro camino.
ResponEliminaNuestras diferencias me han recordado al final del hilo, de hecho, a las dos escuelas de pensamiento principales del Sendero de la Mano Izquierda: la inmanente y la trascendente.
Un placer este debate, Kosmos ;)
No puc autoproclamar-me immanent o transcendent, perquè eixos paràmetres et pertanyen només a tu.
ResponEliminaÉs l'experiència, com bé dius, la que ens aporta les dades per a ser creadors.
Un plaer per a mi també, Khuai!