Una manera elegant d'explicar una nit d'alcohol i porros

Enfonsat en el sofriment
Cara a cara amb les pròpies pors

He experimentat pics de màxims d'abatiment anímic.

He conegut la ceguesa visual i m'he perdut en un món de sons i textures confuses i tempestuoses.

He sigut objectiu del sacsejament físic més enterbolidor que mai he viscut.

He notat la bogeria tocant la porta de la meua ment.

He sigut recipient de vergonyes de variada naturalesa.

He sigut testimoni de com s'enfonsava la meua persona, i de qualsevol cosa pareguda a l'individu amb el que relacione els meus pensaments.

He observat com l'ego lluitava per mantenir-se a flotació en una ment, sospitosament destinada a sucumbir a les onades d'una boira tan densa, que a l'impregnar-me, augmentava per mil el meu pes.

He aplegat a perdre tot tipus d'esperança en la meua salvació.

He experimentat la desesperació, i la posterior acceptació maleïda del fatalisme.

Parle de sentir com la vida s'enfonsa de tal manera, que u no té capacitat d'assimilació, ni temps per penedir-se d'una suposada existència supèrflua, o bé meravellar-se d'una trajectòria plena i il·luminada.

Mai la combinació de dos substàncies m'havia conduit a tal sofriment. Alcohol i marihuana. Les quantitats? Desconegudes; en qualsevol cas: excessives (i incombinables).

Sofriment intens en espais relativament reduïts de temps. Onades de desastre. Els núvols que m'envoltaven m'impedien avaluar la situació de manera tal, que resultara positiva d'alguna forma. Experimentava la saturació dels verins de l'ànima i el cos per tots els porus de la meua pell.

No hi havia opció a considerar altres persones. Jo era l'únic protagonista d'aquesta vivència. El sofriment extrem estrenyia al màxim el cercle de prioritats, fins convertir-me jo en aqueix cercle.

Vaig tenir la sensació que de mil mans que rondaven la zona de guerra, només unes poques estaven disposades a encaixar-se'm. La resta, eren veus burletes i curioses que contemplaven des de les grades aquell lamentable espectacle, amb un sentiment de tranquil·litat al comprovar que aquell individu assegut al terra no eren ells.

Uns pocs intentaven donar forces al meu cos i a la meua ànima. Aquelles intencions de reanimar el meu cos, tot i ser majúsculament agraïdes en el meu interior, servien de ben poc. El cos era només un mecanisme espatllat. No obstant, la meua ànima va trobar xicotets oasis de descans en algunes paraules soltes que contenien nobles intencions.

Els més grans desitjos envers mi, provenien de persones properes, remarcant-se així, amb foc de perdurada eterna, una reafirmació dels meus sentiments envers ells, reforçant els lligams més encara amb cordes tan delicades i fortes com les teranyines.

Les intencions d'ajuda anímica procedents de persones més allunyades, es mostraven en mi com una realitat sorprenent i esperançadora, en aqueix ordre. Una realitat que evidenciava el que sospitava que era obvi: la meua existència s'estén molt més enllà de les fronteres que havia creat sense adonar-me'n. Jo formava part de la realitat de consciències que mai havien entrat als meus plans de vida. Encara que fóra de manera efímera, puntual, jo havia ocupat un lloc en l'espai i el temps en individus que no habituaven a creuar-se amb mi de manera rellevant. Sense esperar res en absolut, s'havien prestat, de manera alliberada de qualsevol constructe paranoic mental, a ajudar-me en el meu camí, fóra quin fóra.

No puc més que engreixar la idea d'estima cap als altres.