En la meua aurora, una nova idea d'amor ha acabat emergint d'una d'antiga i menys completa. Ja no tinc prou en comprendre alegrement que la meua estimada no em pertany. A mesura que el nou amanéixer avançava, comprenia una nova veritat: la meua estimada ha de ser independent de tot vincle cultural-monògam. M'agrada pensar en ella seduint altres ments. No tinc, no obstant, interioritzada la seua interacció física amb altres persones, però confesse que em trobe còmode pensant en ella fent de les seues, sent lliure amb qui vulga. Aquesta nova concepció de l'amor em lleva una gran càrrega de pors i inseguretats que temps arrere apareixien com fantasmes entre la boira d'una relació malalta.
Abans havia intentat assimilar aquest nou amor des d'una òptica ideològica, però el
dogma em va fer patir més que no em va fer evolucionar. L'acceptació d'una qüestió emocional "perquè sí", "perquè és el que toca", no em va motivar en absolut, i no va tardar en aparéixer un xicotet efecte rebot. Una espècie de reforçament del sentiment de possessió afectiva envers la meua parella.
A hores d'ara, i des de l'inici del meu ascens, m'alegra i em tranquil·litza alhora saber que, en el fons, pretenc per a ella la seua felicitat, i que assolisca la seua voluntat, per molt que aquesta es distancie de la meua persona. Gaudir de la seua felicitat encara que això implique travessar períodes de tristesa adaptativa.
Entrades relacionades:
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada