El plaer regulat

He pogut observar que tant en el sexe com en les drogues, la nostra cultura diferencia radicalment entre un ús "necessari" i un ús recreatiu. En el sexe, la restricció del seu ús a la reproducció ha sigut durant segles i segles una qüestió acceptada fins i tot pels inquisidors més ferotges. A hores d'ara, el sexe recreatiu està ben vist per tots, però sempre i quan estiga restringit a la parella. Gaudir-hi més enllà continua sent pecat i/o causa de sofriment profund.

Amb les drogues ocorre una cosa pareguda. Sempre que les drogues siguen legals, no hi haurà conflicte. Respecte a les il·legals, en el moment que el seu ús és designat per una avantguarda mèdica com a substància d'ús terapèutic, llavors la substància passa automàticament a un estatus d'acceptació. Clar, si el metge li ho ha manat al pacient...
Però ai si la substància és per a ús recreatiu... De fet, quan es parla d'ús recreatiu el llenguatge que s'acostuma a utilitzar fa decaure el significat: "simple" ús recreatiu; "mer" ús recreatiu... La recreació està culturalment, en el nostre cas, emmanillada a uns condicionaments que fan del gaudi, del divertiment i del plaer més bàsics, elements de decadència humana, i un motiu per a relegar al consumidor a la marginalitat social.

Ni tan sols importa el contingut de la substància, l'adulteració, el procés de producció, acabar depenent d'una forma d'oci concreta, l'explotació ni les màfies. El que importa és que no t'ho passes bé tan gratuïtament. Si la qüestió de les addiccions ix a ballar, és com a element secundari, sempre per darrere d'una crítica ferotge i agressiva al fet del divertiment com a finalitat.

Sempre els mateixos patrons provinents de la cultura mundialista moderna, provinents alhora de la moralina cristiana que tan profundament ha arrelat en la societat occidental. L'acceptació està lligada a una sèrie de paràmetres, quantitats i condicions, i fora d'ací, ens trobem amb la prohibició i la demonització. Ja no necessitem inquisidors eclesiàstics, ara ja fem la feina nosaltres sols. El pecat passa a ser una qüestió democràtica.

Per què eixa persecució del divertiment i de la potenciació dels plaers bàsics?

No sóc gens amant de la següent manera de raonar, però justament, els més crítics amb tot açò, són fervents consumidors de productes i subproductes extremadament additius, adulterats, contaminants i nocius (tant per a la salut com per al medi). Productes alimentaris, cosmètics, combustibles, begudes alcohòliques o tabac, cafeïna per a aguantar el ritme del dia, fàrmacs... Productes als que estan enganxats fins la medul·la, i el consum dels quals és inqüestionable. Són dependències socialment acceptades, i per tant no hi ha res a parlar sobre el tema.

Dos grams de cocaïna a l'any són motiu suficient per a exterminar socialment a una persona, però desenes de litres de café, d'alcohol o de begudes carbonatades, milers de cigarrets, quilos de cosmètica, quilos de pastilles, grams i grams d'additius alimentaris... Amb tot això no passa res, no existeix el menor dels problemes. És més, sobrepassar-se de tant en tant amb l'alcohol, per exemple, és motiu de reconeixement entre individus. Comentar els tipus de cosmètics que s'utilitzen esdevé tema central en moltes converses. El café és l'excusa per a les tertúlies després de menjar. Els additius alimentaris són la causa d'expressions tan acceptades com "Que bo està, no sé què li fiquen, però està boníssim..." I tot queda en l'acceptació i la normalitat més absoluta. Qüestionar-la és molest.
Viure immers entre la normalitat és passar desapercebut, estar camuflat entre la multitud, ser acceptat pel simple fet de no ser ningú. Ja no s'accepta a la gent per grans fites, ni tampoc per ser un exemple de valor, originalitat, creativitat... S'accepta a la gent per no armar escàndol ni rebombori, per no alçar la veu per damunt de la resta, per no eixir-se'n de la línia marcada. Tots a una cap a ningun lloc.

El dia que es normalitze el consum d'alguna de les substàncies prohibides que estan a dia de hui demonitzades, eixe dia, els consumidors podran gaudir de la companyia de la massa sense ser mal vists. I és que no hi ha res com que l'Estat ens done permís per a divertir-nos.