Sí, No, Blanc, Negre, Tens raó, T'equivoques... Hahaha! L'eterna comèdia.

divendres, 18 de maig de 2012

Els Altres: Experiència i Realitat

La meua consciència té l'aspecte d'una estrela de mar, o d'una neurona, o de qualsevol ésser amb diverses ramificacions (qui sap si tantes que dóna mandra de contar-les, o és que són infinites).
Així és com interactue amb els components que conformen la meua realitat. Uns braços interaccionen amb la part més íntima de mi, mentre altres ho fan amb els elements que compartisc amb altres éssers, com l'espai físic o les relacions personals. Així, les dades que percep cada braç, conflueixen al nucli, a la consciència, per a muntar l'experiència, per a donar sentit a l'instant present.

El transfons, no obstant, no és altre que la vacuïtat total: res té valor per se. Però què és això del valor? El valor és tot allò esdevingut a partir dels processos de percepció i interpretació. Res és, ha sigut, ni serà. La percepció i interpretació no implica fidelitat, és a dir, que siguem capaços de percebre i interpretar no implica que l'objecte en qüestió existisca tal i com el percebem, això està clar. Aleshores, què implica que estiguem condemnats a la inassolibilitat de la Realitat? Implica, ni més ni menys, que mai podrem estar segurs de res.

Tot i això, la nostra ment ens ofereix un mecanisme que actua com un equip de muntatge. Les nostres deduccions són el resultat de la comparació. Com donar un pas sense tenir la suficient seguretat (que no l'absoluta) de no intuir cap risc? Amb l'experimentació, bàsicament. Amb la prova podem tantejar les propietats i funcionalitats dels components que configuren la nostra realitat.
I què hi ha de nosaltres? Com demostrar-nos que existim? Perquè sembla que en tot moment donem per suposat que sí que existim. Sembla que som inqüestionablement existents. Si ho pensem un poc, ens adonarem que a aquesta conclusió hem aplegat a través de l'experimentació. Nosaltres ens preguntem a nosaltres mateixos, ens comparem amb l'entorn, amb els altres components. La percepció del Jo és el resultat de la comparació de dades. Però amb qui les comparem? Qui és si no el Jo aquell que processa aquestes dades per aplegar a la conclusió de l'autoexistència? Efectivament, som la nostra pròpia referència.
Existim al mateix nivell que la resta de coses que creiem que existeixen. Totes han sigut creades i assimilades a través del mateix mecanisme. Afirmar o negar l'existència d'un altre ésser o d'un altre objecte, està a la mateixa distància que afirmar o negar la pròpia existència. Heus ací la pura vacuïtat, la que integra fins i tot el propi Jo. La que qüestiona el Jo des d'abans que aparega.

No hem d'anar justificant, com si es tractara d'un examen, com percebem i interpretem cada factor de la nostra realitat. Justificar-ho? Davant qui? Per què? No estaria fent altra cosa que realitzant un autoexamen amb preguntes absurdes. No obstant, la meua experiència, la mateixa que em diu que jo existisc, em diu també que estic envoltat d'altres éssers amb autoconsciència. Açò canvia les coses, açò situa aquests éssers, automàticament, al mateix nivell que jo (i de fet, que tot). Éssers que, com qualsevol altre component de la realitat, no poden ser percebuts ni interpretats de manera fidel. Però l'experiència també em diu que respecte als éssers amb autoconsciència, tinc un avantatge: Puc comparar les meues dades amb les d'ells. Continue sense necessitat d'autojustificar-me, seria absurd, però de sobte tinc l'oportunitat d'apropar-me -a una escala probablement ínfima- a un coneixement més afinat.

Existeix el meu concepte de mi (el que jo cree de mi, concretament), i existeixen altres éssers amb autoconsciència. Aleshores deduisc que aquests tenen els seus propis conceptes d'ells mateixos. No cal fer grans experiments per comprovar que així és (almenys en la meua realitat). Aquests éssers autoconscients, com jo, poden ser creadors de fenòmens. Fenòmens que potser mai entenga tal i com van ser creats, però alguna cosa d'ells aplega fins a mi.

D'aquesta manera, l'estructura d'una espècie de neurona holoàrquica amb moltes extremitats s'ajusta bastant a la meua concepció de percepció, interpretació, i realitat. Uns braços s'entrellacen amb els components interns del Jo; mentre altres s'estenen fins entrellaçar-se amb els altres d'altres éssers autoconscients; i altres s'estenen entrellaçant-se amb objectes aparentment estàtics, com pedres, aigua, arbres...
Aquests braços actuen com extremitats emissores-receptores. Els objectes envien dades als braços sensitius, però el nucli no té possibilitat de comparar aquestes dades més que amb sí mateix. Açò dóna lloc a una combinació de dades creat pel Jo, que és qui té l'última paraula en qüestió de conceptualització de la realitat. Els objectes no tenen capacitat de rèplica, encara que aquesta estiga, en darrera instància, adornada amb la interpretació del Jo.
D'altra banda, els objectes dinàmics: els éssers autoconscients, tenen la capacitat de reforçar o debilitar la validesa de les dades rebudes pel nucli del Jo. Açò implica que compartisc existència (sense importar el més mínim si és vertadera o fictícia) en determinats punts de la meua realitat, amb altres "éssers": concretament on s'entrellacen aquests braços amb els seus, en els punts d'intercanvi de dades, en els punts de contacte.

Tot i que en qualsevol cas, jo seré aquell que done el sentit últim a les dades rebudes des d'altres éssers, açò no implica que el resultat interpretatiu d'aquesta interacció siga propi en termes absoluts. Jo he acceptat l'existència d'eixos éssers (així com de les seues capacitats) i la resta d'objectes, de la mateixa forma que accepte la meua pròpia. Totes aquestes acceptacions s'han donat simultàniament. No existeix un Jo primer i un "resta" després. No hi ha prioritat entre Jo i no-Jo si no és creant valors que així ho disposen.
Alguns dels fenòmens he hagut de comparar-los amb dades que no m'esperava, que no havia creat, que mai havia escoltat, etc... Fenòmens originats sota un control o poder aliè a mi, al Jo. Açò, per a mi, és un indicador de que compartisc partícules d'existència. No té res a veure amb reticències a la possibilitat d'estar sol en termes absoluts. No puc estar segur d'això, com no puc estar segur del contrari. La seguretat total queda exclosa de qualsevol raonament, per absurda i per inútil. Com tenir por, ansietat, recel, per una qüestió absurda?

9 comentaris:

  1. Mi existencia es segura. Soy un centro de percepción y voluntad -yo siento, yo quiero-.

    -Si deseo mover un brazo de mi cuerpo, podré hacerlo sin dificultades.

    La existencia de otros seres es probable, pero imposible de determinar con certeza.

    -Si deseo mover uno del tuyo de la misma forma, seguramente tendré dificultades.

    Así, podríamos estar de hecho interactuando con otras personas o sumidos en un sueño o pesadilla que seríamos incapaces de diferenciar de lo que denominamos "realidad".

    ResponElimina
  2. Pero lo más importante de todo es que, incluso si estuviéramos soñando, ese sueño sería el nuestro. No el de otro, sino el nuestro. Por ello da igual cuánto subamos o bajemos por las escaleras de nuestra consciencia, jamás tocamos la de ningún otro.

    ResponElimina
  3. Com saps que la teua existència és segura? Què eres tu? Des d'on fins on? Des de quan? Com saber-ho amb seguretat?

    ResponElimina
  4. Porque puedo afirmar mi voluntad y mi percepción. Por ello existo, con total y absoluta certeza.

    ResponElimina
  5. Y porque lo he hecho desde siempre. No recuerdo ningún momento en el cual no haya existido yo.

    ResponElimina
  6. Com saps que això que anomenes "mi voluntad y mi percepción" és realment "la teua voluntat i la teua percepció"?

    Què significa realment eixe "teua"?

    Qui o què és eixe "Tu" que presumptament és propietari d'una cosa anomenada "voluntat" i una altra anomenada "percepció"?

    Què conforma el "Tu"? Els teus pensaments, el teu cos, la teua imatge...? En base a què?

    ResponElimina
  7. ¿Que quién soy Yo? Pues la consciencia de mí. La consciencia de sí. La consciencia de uno mismo.

    ¿Que como sé que esa Voluntad y esa Percepción es mía? Porque la afirmo yo.

    ¿Que quién soy Yo? Pues la consciencia de mí. La consciencia de sí. La consciencia de uno mismo.

    ¿Qué conforma el Yo? Pues la consciencia de mí. La consciencia de sí. La consciencia de uno mismo + sus representaciones materiales.

    ResponElimina
  8. En què consisteix eixe procés d'autoafirmació del que parles?

    Com has aplegat a la conclusió de que Tu eres "la consciència de Tu i les teues representacions materials"?

    ResponElimina
  9. Ese proceso de auto-afirmación como tú lo llamas, resulta bastante sencillo de explicar, como ya lo hice antes. Si me identifico con mi brazo y deseo moverlo, parece que lo consigo con gran presteza. Pero no me identifico con tu brazo, así que parece que no consigo moverlo.

    Yo soy todo aquello con lo que me identifico hasta el punto de poder afectar a Voluntad.

    Mi consciencia y su representación material -mi cuerpo-, entra dentro de esta definición y es, por tanto, yo.

    ResponElimina