Sí, No, Blanc, Negre, Tens raó, T'equivoques... Hahaha! L'eterna comèdia.

dimecres, 16 de maig de 2012

Paràlisi del son

Em trobava al llit, despert, però amb els ulls tancats, serien les sis de la matinada. Només havia dormit quatre o cinc hores. Volia dormir més, però no podia, així que em vaig alçar definitivament i vaig baixar a veure alguna cosa a la televisió.

Al cap d'unes hores vaig tornar a pujar a l'habitació, on es trobava la meua companya, ara ja desperta, i fent feina a l'escriptori. Em vaig acomodar al llit, em trobava cansat per no haver dormit prou, però no tenia intenció de dormir, simplement pujava a fer-li companyia.
Al poc d'estar acomodat al llit, i sense adonar-me'n, em vaig adormir. Al cap d'unes hores (una o dos, o tres, no ho recorde), notava com em despertava molt subtilment, però estava massa endormiscat com per despertar-me del tot. Tenia el cos paralitzat, totalment paralitzat. Ja havia viscut això en moltes ocasions, no era res anormal, es tractava de la paràlisi del son. Habitualment m'entra ansietat al experimentar-la, així que la part menys endormiscada i més conscient, es preparava per a uns segons o minuts de suportable angoixa.
Eixa sensació penetrava en el meu cos de sobte, en qüestió de dos o tres segons, sense possibilitat d'escapatòria. Una vegada immers, intentava eixir, intentava despertar amb una tècnica que alguna vegada m'havia funcionat, que consistia en centrar-me en alguna part del cos que poguera moure, encara que fóra lleugerament, i començar a moure-la cada cop més bruscament. Aquesta vegada es tractava de la mandíbula. Movia la mandíbula cap als costats, i també obrint i tancant la boca. Era al·lucinant pensar que tot aquell espectacular moviment no cridava l'atenció de la meua parella, asseguda a menys d'un metre de mi. Al moment vaig recuperar la mobilitat del cos, però estava endormiscat. Massa com per advertir a la meua parella de la seua desatenció envers mi. Després comprendria que els meus moviments es magnificaven en la meua ment, i no eren tan perceptibles com imaginava.

En aquest moment, en el que em disposava a tornar-me a adormir, intuïa una següent paràlisi del son, així que la meua part conscient es preparava per a deixar-se dur, a mode d'experiència psicodèlica, a les profunditats d'aquest fenòmen.
I ací venia... és increïble com s'apodera del cos aquesta immobilitat. Quan la notes, s'estén immediatament a totes i cadascuna de les parts. Havia aconseguit experimentar la paràlisi com si estiguera assegut en una butaca de cine, amb tranquil·litat, sense l'angoixa típica. Notava com els braços flotaven en l'aire, fins i tot tenia la sensació que onejaven, com si es tractara dels braços d'un dibuix animat. Sabia que el gat de la meua parella estava recolzat damunt de la meua mà esquerra, però en eixe moment no notava absolutament res. Ja dic, els dos braços flotaven, i no sentia el tacte de cap membre del meu cos.

Després d'uns segons, vint o trenta tal volta, vaig començar a perdre el control lleument, i a respirar més bruscament. Volia, per una banda, no ofegar-me (cosa impossible), i per una altra, cridar l'atenció de la meua parella (infructuosament). Al despertar de sobte, vaig recuperar la mobilitat. Aquell sobresalt va provocar una vigília més intensa que les anteriors, una vigília que em va permetre recuperar la tranquil·litat amb els ulls oberts. Després em vaig adormir del tot, fins que em vaig despertar una estona més tard.

1 comentari:

  1. Molt bona descripció d'aquells espais buits entremig del somni i la realitat. Tal com escrius, poden donar-nos plàcides sensacions o la pitjor de les angoixes.

    ResponElimina