L'experiència de l'Altre

La realitat, obligada a modelar-se per l'experiència, es transforma en un concepte multidimensional, holoàrquic (com diria Ken Wilber). La subjectivitat més pura, total i absoluta, immersa en la dimensió més singular, la del Jo. I degut a eixa subjectivitat extrema: la dels Jos. La de tots els Jos possibles de ser imaginats i creats.

Després es trobaria potser, la primera de les dimensions col·lectives -immediata a la dimensió singular o subjectiva-, de caràcter sensorial, i compartida per les similituds inherents a la pròpia espècie humana. La dimensió del consens experiencial. Aquesta dimensió de la realitat configurada a base de comparacions contínues. Recepció d'informació, interpretació de dades, comparació amb les interpretacions d'altres subjectes, consens: realitat comuna o col·lectiva. Aquesta dimensió té infinitat de germanes bessones, cadascuna amb la seua personalitat, amb vides paral·leles, compostes per altres subjectes.

En tot moment parlem de construcció, o creació, de la realitat. Al nivell que siga, en la dimensió que siga.
Realitat objectiva? Imagine, per experiència, que ahí estarà, amb la seua estètica inassolible. El que sí és assolible és una dimensió de la realitat cada cop més ampliada, encara que siga en un grau minúscul, o fins i tot merament humà, a través de la comparació i l'experiència amb altres éssers capaços d'interpretar.
Seguretat dels esdeveniments? Ninguna, em resulta absurd parlar de seguretat, de seguretat total.
Els subjectes amb els que podem comparar són limitats, i les interpretacions que fem cadascú estan filtrades. Com apropar-nos amb seguretat a la Realitat? Impossible. Encara que, si ens parem a pensar, com podem estar segurs de que no coneixem la Realitat? Si no podem estar segurs de res... En veritat no hauríem d'estar segurs tampoc d'açò últim. No obstant, aquestes qüestions s'expliquen a través de l'experiència. Diem que no sabem res amb seguretat, ni tampoc podem apropar-nos a la percepció de la Realitat. Però si parlem de realitat humana, animal, viva, terrestre... la cosa canvia. Eixa realitat (o eixes realitats) es tornen, de sobte, en quelcom factible, practicable, albirable.

Defensar una visió pròpia com quelcom absolut, a defensar a capa i espasa, pel simple fet que estem condemnats a transformar en subjectius tots els fenòmens i les experiències, per a mi, és absurd. Per descomptat que, per a facilitar la comunicació, considere raonable no estar a tota hora exterioritzant indicadors subjectivistes com: "potser", "tal volta", "segons crec", "des del meu punt de vista"... Però això no implica que la pròpia cosmovisió es convertisca automàticament en un concepte universal.
Una persona empresonada, que passa les 24 hores del dia a la seua cel·la, pot concebre eixa cel·la com el seu univers, tenint els murs com els límits d'aquest. Però en el moment que rep una visita, el seu univers està obligat a: o expandir-se, o incompatibilitzar-se amb el del visitant. La incompatibilitat pot crear conflictes o no. I aquest conflicte pot ser desitjat o no, voluntari o no. La meua experiència és la que m'indica que tot açò que estic explicant pot estar succeint d'alguna manera. Altra persona podria interpretar que el visitant és, simplement, un nou element del seu univers, com els barrots de la finestra, o la llitera en la que es gita.
Personalment, percep en el visitant un potencial creador semblant al meu, allunyat de les característiques immòbils dels barrots o la llitera. Però això és cosa meua.

La meua experiència em diu també, que el procés de recepció, interpretació i compartició de noves dades (com les que em pot aportar un altre ésser), independentment del resultat final (rebuig de les dades o acceptació), m'aporta una nova visió de la dimensió de la realitat que estic experimentant. I aquesta nova visió la visc com una expansió de totes les dimensions alhora.

Però tot aquest discurs no ha fet més que moure's en la dimensió singular. No és més que l'explicació de les dimensions que visc a través de l'experiència. Al capdavall, com he explicat, és l'experiència la que em guia, i sobre ella vaig considerant més adequat o menys l'absorció de dades o el rebuig d'aquestes.

Tot discurs és fruit de l'experiència viscuda, de la manera en que entrellacem els fenòmens experimentats, del sentit que li donem a les baules que conformen la gran cadena de la interpretació que subjau en la nostra existència.
Cap explicació està lliure de l'adob personal, ni tan sols aquesta que intenta explicar que res està lliure de la decoració subjectiva. Però l'experiència em diu que aquest raonament no és suficient per ignorar allò que em puga aplegar (més degradat o menys) dels fenòmens que m'envolten. L'aproximació als éssers que experimente provoca interessants expansions del meu univers particular.

Sóc un creador ambulant d'obres de teatre. I la meua experiència m'adverteix que he de ser acurat amb els personatges que se'm colen a l'escenari. Podria causar-los algun dany, o podrien arruïnar l'obra, qui sap...