Classes de ball còsmic

Has de saber que, tot i que vivim interaccionant entre nosaltres, tu i jo, i qualsevol altre ens de l'existència, és un univers en sí mateix. Som universos en contínua expansió, infinits en possibilitats i en realitats, que naveguem pel buit, viatgem, col·lisionem, ens freguem, ens abracem, i en ocasions, ens destruïm.

Això que coneguem amb el nom de "lleis de la naturalesa" té un amo diferent a qui obeir en cada univers. Les teues lleis físiques, la teua gravitació, els teus elements, la teua química... formen éssers extravagants, curiosos, estranys... altres bonics, excitants, amables... Però cap d'eixos éssers, cap d'eixes màscares que em mostra el teu univers és odiós. Simplement és el teu univers, jo tinc el meu, i des d'ell observe el teu..

El planeta Tu i el planeta Jo, amb tota la seua complexitat, de tant en tant acostumen a gaudir l'un de l'altre. El planeta Jo, és a dir, l'univers Jo, eixa totalitat amb consciència pròpia, s'endinsa com un explorador a descobrir les cavernes, selves, deserts, muntanyes, mars i rius del teu món. Que no em veja jo disgustat o trist per trobar en tu rius de metà, deserts estèrils, o selves massa denses. Si així existeixen, així és com han trobat l'equilibri per a que el planeta Tu tinga la seua pròpia consciència.

La naturalesa sempre acaba equilibrant-se, per molt intenses que siguen les forces alienes que la maltracten i sacsegen. Però eixe reequilibri o equilibri continu, precisa de temps. És necessari el transcurs del temps per a restablir l'ordre i el caos natural que mantenen viu un univers, és a dir, existint, éssent. Encara que, en ocasions, el maltractament i l'agitació és tan profunda, que hi ha universos que abans perden la consciència pròpia que s'equilibren.

Escollim molt bé la intensitat dels nostres actes, perquè potser, intentant donar una espenta (tal volta degut a la desesperació o la pressa), estiguem arrasant amb universos que mai no es tornaran a repetir.