Un cervell a la moda

La major part de la publicitat va destinada al sexe femení, i vaja si es nota. És tremendament complicat trobar dones immunes a l’atac publicitari. La majoria segrega fluids vaginals només pensar en complements de moda. Ho viuen amb eixa sensació a l’estómac, és símptoma d’il·lusió. Convencent-se a elles mateixes de que es mereixen aquest permís.

No crec que siga sensat afirmar que són víctimes de la publicitat, i plantar-nos ahí. Són addictes a eixa sensació artificial. D’igual manera que aquell que consumeix heroïna o televisió. Qualsevol moment és perfecte per abandonar el que s’està fent i dirigir-se al centre comercial més proper. No saben què van a adquirir, simplement perquè no els ha sorgit la necessitat, van per pura diversió i entreteniment, fantasiejant amb la possibilitat de poder posseir quant més millor. La principal meta en les vides d’aquestes persones, és sacrificar-se en un treball de per vida per poder acumular diners i, poder comprar tot allò que els passe per davant dels ulls.

Però no ens enganyem, el sexe masculí no es queda enrere, ni molt menys. Es tracta de persones acomplexades que s’avergonyeixen d’admetre la seua addicció, al mateix nivell que el de les seues companyes, les dones. Somien aquests amb cotxes d’alta gama, complements esportius de “gran qualitat”, aparells tecnològics d’última generació...

Són la gent que ens envolta. El meu cervell és incapaç de filtrar el que els meus sentits perceben. Tot i tractar-se d’éssers ben alimentats i amb un vestuari impecable, jo només capte la presència de projectes fracassats de persones humanes, amb la cara i el cos demacrats, la pell clavillada, la cara xuplada, intentant millorar la seua imatge amb vestimentes i complements que imiten la joieria dels faraons. Una antena de radiofreqüència els ix just per darrere d’una de les orelles. Disposats a ser teledirigits als centres de consum, on se’ls subministra la dosi periòdica que necessiten per a no estavellar-se contra el mur de la frustració.

Abans, en algun moment, eren humans. Quan es van transformar? Es tractarà d’alguna espècie de divergència genètica? Estic desolat, la decadència de l’entorn em recorda que estic limitat per a poder canviar-lo. Només jo sóc el món, i el món sóc jo. La revolució més gran que mai s’ha imaginat, té i tindrà lloc, en la meua consciència. El meu esperit és un camp de batalla sobreïxent d’emocions que adopten una forma humana, com de cosos estesos al terra, plens de sang, mentre altres, victoriosos, celebren els èxits sense deixar mai de vigilar. No sé quants bàndols hi ha ni quin guanyarà.