Sí, No, Blanc, Negre, Tens raó, T'equivoques... Hahaha! L'eterna comèdia.

dimecres, 26 de gener de 2011

Psicòlegs. Resignar-se o morir

Vivim en un món malalt. No, no, mentida, quina mania en creure que nosaltres som el món. L'expressió correcta seria que som una espècie majoritàriament malalta, i estem fent emmalaltir el món. Es fa necessari pertànyer a aqueixa minoria que viu integrada en la natura, que forma part d'aqueix equilibri al que tant agrada fer referència l'ecologisme institucional, però que no entén.

Al aparèixer en aquest món ja se'ns indueix cap a un estil de vida concret, això ja és ben sabut i no cal repetir-se. No obstant no hem de passar per alt que hi ha una classe de persones dedicades a que l'existència del malalt s'adapte a la pròpia malaltia, per tal de reduir el contrast entre l'estat sa i el dolent, i així fer menys evident el drama. És com si ens passàrem tot l'any tossint intencionadament per si quan aplega l'hivern ens refredem i ens entra tos de veritat. Faríem una reflexió de l'estil de: "vaja, he estat tot l'any tossint per plaer, ara que és pel refredat, tampoc hi ha per a tant". Òbviament, el que s'hauria de fer és intentar evitar el refredat, i si ens refredem, tindre cura de nosaltres mateixos per a passar-lo el més aviat possible.

Els psicòlegs són una cosa semblant al cas de la tos. Ens aconsellen passar tot l'any tossint, per si de cas ens refredem un dia. Contaré una experiència personal:

En una de les escasses visites que li vaig fer al psicòleg (encara em continuen semblant massa), em dedicava bàsicament a fer un monòleg sobre el meu estat d'ànim, a explicar perquè em sentia desubicat en l'entorn en el que havia començat a existir de manera conscient, o col·loquialment, el lloc on m'havia tocat nàixer. Explicava la nocivitat d'aquest entorn, la dificultat intrínseca de viure en ell. El psicòleg m'entenia, sabia que el que estava dient era cert i ell, era incapaç de rebatre-ho. Ell ho sabia. Ell sabia que jo percebia una manca d'aptitud per a contestar-me amb un argument al mateix nivell. Per eixa raó es mantenia en silenci.
En una altra de les meues visites setmanals, va eixir el tema de les drogues, com qui parla de l'oratge. M'explicava secretament el cas confidencial d'algun jove client anònim que havia acudit arrossegat pels seus pares, que imploraven l'ajuda d'un expert en la conducta humana. M'explicava la tragèdia d'aqueixes famílies. De com de necessari era traure a aqueixos joves de l'addicció de les drogues (de les drogues oficials, de les que ixen als fulletons de la Conselleria de Salut). Aleshores em va sorgir un dubte, que li vaig explicar molt clarament: "I digues-me, perquè intentes separar al drogoaddicte de la nocivitat de la dependència de substàncies que el perjudiquen, i en canvi, a mi, m'intentes adaptar a la nocivitat del món que m'envolta?" A cas no hauria d'aconsellar-me una vida al marge d'eixa nocivitat generalitzada? Vaig pensar.

No tenia eixida alguna a aquella reflexió, una reflexió que haguera pogut fer qualsevol. Em va preguntar si havia pensat en la possibilitat d'anar-me'n a buscar un entorn "més favorable" (jo vaig introduir aqueixa expressió en la conversa per a referir-me a les condicions de l'entorn, "favorable" i "desfavorable"). Ni tan sols ell sabia a què intentava referir-se amb "favorable" i "desfavorable". M'ho va preguntar com si es tractara de l'última oportunitat que tenia de mantenir-me assistint a aquella consulta. Com si em seguira el joc. Ja no vaig tornar.

2 comentaris:

  1. Separados por la frontera de un rol aprehendido y desarrollado apropiada y voluntariamente, el profesional y el cliente se enfrentan. Pero el paciente se transforma en un espejo del propio psicológo, a quien no han enseñado cómo solucionar aquel asunto que enunciaban los de la anti-psiquiatría, a saber, ¿y si fuera la sociedad la que está enferma y no los individuos? ¿No sería vital necesidad pues buscar la transformación de dicha sociedad en lugar de adaptar a las personas a ella?

    Me ha encantado este escrito, la experiencia personal es per se un argumento irrefutable.

    ResponElimina
  2. E se o que está fodido é o sicólogo? Como pode determinar A SICOLOXÍA patróns de normalidade nun contexto enfermo? Para ser normal nesta sociedade hai que estar tan enfermo coma ela.
    A min o que máis me enferma dos sicólogos é que se che poñen a falar doutros pacientes e cobran por horas. Inaceptable!
    Prefiro ir ao fisioterapeuta, que está maís caladiño e quedas moito mellor.

    ResponElimina