Sí, No, Blanc, Negre, Tens raó, T'equivoques... Hahaha! L'eterna comèdia.

dimecres, 19 de gener de 2011

La traïció més gran

Quan naixem, els pares ens atenen, ens mimen, tenim les atencions necessàries. Es converteixen els pares i la família en un nucli participatiu, on tots els membres resulten ser companys de joc. Més tard formem un grup d'amics amb els que compartim somriures, baralles, refugis... Una sèrie d'experiències que forgen uns vincles de camaraderia. Som forts, som un.

De sobte aplega el moment en que els estudis, o bé la recerca d'un treball, s'interposen com a intrusos en les prioritats d'algun d'ells, d'algun dels que tenies sempre al teu costat, colze a colze. No estaves preparat per a això. No havies après a afrontar la traïció d'un estimat. No, no pot ser culpa meua, he sigut fidel a la companyonia, incloïa els meus amics com a part indispensable de la meua vida. I ara m'abandonen, amb una cara de satisfacció aterradora, convençuts d'haver fet allò correcte.

La decepció i el sentiment de soledat m'inunda, em tapona la boca i el nas. Les llàgrimes que naixen dels meus ulls, recorren ara la meua cara, trencada per la tristesa. La meua ànima busca desesperadament una explicació que em console. Però no, no la trobe. El meu cos s'ha tornat pesat com el plom.

L'única raó que hi ha és que algú m'ha furtat part de la vida, algú ha estat conspirant contra mi per poder arrabassar-me a les persones que estime. Algú, alguna cosa, ha fet que els que fins ara havien sigut els meus companys d'existència, vulguen separar-se de mi, i complaure als lladres, dedicant temps d'estudi en edificis immensos, hores d'esforç en llocs on la gent s'amuntega per a servir als homes de les ombres.

Ara, eixos que es deien companys, i que encara tenen la poca vergonya d'anomenar-se amics, em proposen veure'ns de tant en tant, com qui sol·licita un bis a bis a la presó, com qui dóna almoina a un necessitat.

Mentiders, no teniu cor, ni ànima, ni esperit.

3 comentaris:

  1. Si alguna vez lo intuimos, siempre quisimos negárnoslo. Era como el elefante enorme en medio de la habitación en el que preferíamos no pensar.

    Pero tuvimos que hacerlo. Llego a hacerse tan grande que no podíamos mirar a ninguna parte sin verlo justo delante.

    ResponElimina
  2. Si, un vis a vis programado e noxento.

    ResponElimina
  3. Tes razón, Subject, a min tamén me parece que as interaccións sexuais e afectivas entre os humanos ( e sobre todo entre eses que se chaman a si mesmos libertarios) cada vez se parecen máis a un vis a vis de réxime penitenciario. Esta idea ten toda a lóxica posible se temos en conta que vivir neste sistema semella cada vez máis cumprir unha condena penitenciaria; ignoramos cal é o cargo, posiblemente estar vivos; sabemos que a sentencia é a cadea perpetua, porque parece non haber fuxida posible, como non sexa a morte; e somos conscientes que o único luxo que nos permitimos é permisos de fin de semana. Liberdade condicional. É duro, pero moi coherente; ten toda a lóxica, toda a lucidez e toda a tristura que cabe agardar de semellante fogonazo. Oxalá se manifeste calquera outra perspectiva máis optimista. Polo de agora, estou de acordo: un vis a vis con arquivos adxuntos.

    ResponElimina