Solem entendre el Temps com a una de les variables principals amb el que relacionem els fets. Però potser no siga així del tot. Imagineu que no tenim memòria, no que en tenim poca, sinó que simplement, no en tenim. Quin sentit tindria parlar de Temps? Parlem de Temps perquè tenim a la memòria records d'allò que hem percebut, i al comparar records ens adonem de que hi ha canvis, aleshores el nostre cervell necessita ordenar eixos canvis d'alguna manera, més o menys lineal, a la comparació de dos records situats en eixa línia és allò que anomenem Temps.
Però existeix el Temps més enllà de la consciència? Potser allò que coneixem com a passat, present i futur, estiga tot junt, siga tot un. La creació involuntària del factor "Temps" és variable, perquè és subjectiva. Segons el cas, ens pot donar la impressió de que eixe Temps passa més ràpid o més lent, segons allò que estiguem experimentant. Potser siga una jugada que ens fa el cervell, adaptant l'entorn a la nostra percepció.
El que sembla clar és que si res canvia al nostre entorn, no sabem si "passa el Temps". Com, si no és amb els canvis, podem pensar tan sols en el pas del Temps? Per exemple, si tot allò que existeix, es reduïra a dos pedres, vagant per l'univers, i res més, i aquestes pedres estigueren sempre a la mateixa distància i conservaren sempre la mateixa posició respecte a l'altra i a sí mateixes; podríem parlar del transcurs del Temps? Són dos cosos inerts, sense consciència, no hi hauria, en cas d'haver-ne, percepció alguna de canvis.
Probablement el Temps és una il·lusió, com la resta de tot allò que el cervell ens diu que percebem. Aleshores, què som nosaltres? Éssers canviants? I sobretot: quan som?
Parlem de passat i futur, com referint-nos a allò que va existir fa temps, i a allò que existirà. Però és ben cert que allò que forma part del passat, no existeix, només són canvis que se'ns han quedat gravats a la memòria. I el futur, bé, només son imaginacions, només podem imaginar quin serà el proper canvi, basant-nos en records de canvis emmagatzemats i, situar-lo involuntàriament en una línia d'esdeveniments.
Allò que tenim és el present, i el present, que l'entenem com un punt en la línia del Temps que ens acompanya perpètuament, no canvia, ja que en el moment que canvia, passa a pertànyer al passat, i aquest ja ha deixat d'existir.
Per això donem tanta importància als canvis, són els indicadors de que estem vius. Volem inclús transcendir-los, sobreviure-los, per a fer una col·lecció ordenada d'aquells que recordem, com si foren fotos.
El sentit de la vida potser siga tenir un quadern de fotos que ens agrade. El quadern de fotografies més bonic de l'univers.
Pensarlo para mí precede a la inevitable idea de deshacer/acelerar cambios -lo que otros llaman "viajar en el tiempo"-, resulta curioso que podamos percibir esos cambios pero no evitarlos.
ResponEliminaA veure si he interpretat bé allò que dius.
ResponEliminaPenses que una reflexió com la del Temps antecedeix a una pretensió d'eliminar o modeificar els esdeveniments (o siga, de canviar les coses).
Però no sé si et refereixes a canviar els del passat, o els que encara han de vindre (futur).
A quins canvis que percebem però no podem evitar et refereixes?
Sólo era un pequeño apunte personal. La idea -que por cierto, yo comparto-, de que no estamos viajando hacia adelante y dejando cosas atrás, sino que simplemente todo-lo-que-existe está siempre mutando, pero bajo unas "leyes" o "reglas" o "maneras" que se nos escapan con alegría -para los físicos el "tiempo" es aún un objeto incomprobable, no puede determinarse su existencia según parámetros científicos, por tanto es un concepto abstracto, "metafísico"-, y que nos deja perplejos.
ResponElimina¿Estoy aquí? ¿Estuve aquí? ¿Lo estaba o lo sigo estando? ¿Era yo el que digo que estuvo aquí, el yo de ahora, o está tan lejos de mí como cualquier cosa situada a 10.000 km o mucho más, por ejemplo, con lo cual no podría afirmar que soy el mismo? Si puedo viajar en el espacio, ¿puedo viajar en el tiempo? ¿Deshacer cambios? ¿Acelerar cambios? ¿Tener la piel rosada y menos barba? ¿Que reaparezca la ingenuidad y el sentido crítico vuelva a una etapa un poco menos desarrollada -por una menor cantidad de experiencias o reflexiones-?
Si no hay atrás, ni adelante... ¿por qué todo muta? ¿y hacia qué? ¿seguro que vamos hacia la decadencia? Esa es nuestra percepción humana particular, aunque algunos religiosos, por ejemplo, asegurarían que sí, que el cuerpo degenera, pero el alma camina siempre hacia algo mejor, como la salvación, el Cielo, Dios...
M'atrau la idea de reflexionar sobre: i si canviem (o mutem...), cap a quin "aspecte" ho fem? Cap a què? Per a què?
ResponEliminaJo pense que això és al que anomenem vida, al període en que som conscients de que allò que anomenem "matèria", de la que pensem que estem formats, no deixa de canviar. I quan deixem de ser conscients dels canvis, deixem de viure.
Tal volta escriga sobre el sentit de la vida (segons ho veig jo). M'encanten aquests temes.
Ai o tempo,materia filosófica onde as haxa!
ResponEliminaA min o que máis me mola do tempo é cando pasa sen enteirarme, porque entón é como se non existise. E como fago para non enteirarme? implicarme en algo que o devore a grandes paladas, así ñam, ñam,ñam e cando xa vou cansa de que a miña actividade devore tempo, pois déitome e durmo tan a gusto.Ata o día seguinte que reiniciamos a partida co tempo.
Agora, teño que recoñecer o seguinte: que os días non saben nada, os anos vanse enteirando de algo, as décadas sacan conclusións e a vidiña enteira é como unha cátedra. Cando xa parece que estamos a conseguir o diploma cum laudem, pumba! morremos e non queda máis que a semente. Que nón nin iso somos.
Hai un dito galego que di : e logo ti que pensas? que vas quedar aquí como a semente?
ResponEliminaNós nin iso somos.