Sí, No, Blanc, Negre, Tens raó, T'equivoques... Hahaha! L'eterna comèdia.

dimarts, 18 de gener de 2011

Submergits en la misèria

No cal ni explicar que és un fàstic presenciar l’espectacle del progrés. Persones incapaces de parlar d’una altra cosa que no siga allò que se’ls dicta: programes de televisió, moda, cotxes, drogues, discoteques, treball, estudis... Són com porcs rebolcant-se entre el fang, però aquestes ho fan entre la misèria dels seus esperits.

És dur, molt dur, per a una persona que intenta aprendre de la vida i per a la vida, conviure amb aquesta espècie de morts vivents. No és gens fàcil fingir que no t’afecta. Al mínim intent de lluitar contra la decadència del moment se t’acusarà de pedant o superb, com qui és víctima d’una rabieta d’infant malcriat, incapaços de fer la mínima oposició raonada a les teues paraules.

És necessari, per salut, estar per damunt de totes aquestes ximpleries. La vida és una guerra, i el teu bàndol es redueix a la teua persona. Encara que de tant en tant pots trobar aliats, la gran batalla per la dignitat de la vida corre només pel teu compte. Eres un guerrer, i com en tota guerra has de preparar estratègies si vols tenir la mínima possibilitat de victòria. Seria una insensatesa pretendre canviar de bàndol a tots els qui t’envolten. La tasca del predicador és la gran aliada de l’enemic, l’únic resultat, en la majoria dels casos, és una frustració que potser acabe per extirpar-te les forces. No, no perdes el temps buscant suport en qui t’envolta, ni la seua comprensió, no la pidoles. El suport dels qui seran els teus companys de lluita aflorarà de manera natural, espontània. No perdes el temps lamentant-te de que estàs sol, no serveix de res, ningú t’escoltarà, ningú et farà costat. Assumeix la teua condició, accepta-la, no lluites contra ella, perquè és part de tu.

Canvia la perspectiva de la vida. Ara és la supervivència el que importa. Necessitem afecte en la vida, rebre i donar afecte. Necessitem sentir-nos humans. Estima, però sobretot, estima’t. Aprèn a diferenciar la magnitud i importància dels moments. Riu-te d’aquells que són banals, i encoratja’t davant dels que són més transcendents.

La vida és una obra de teatre. Has d’esquinçar el guió que se t’ha donat i, assumir el teu paper.

1 comentari:

  1. Non podemos limitarnos a disfrutar de permisos penitenciarios. Non podemos seguir ignorando que para fuxir da realidade noxenta que nos impoñen temos que empezar a conxugar as nosas accións con esa realidade, adquirindo compromisos de resposta.
    Os idealistas viven para o ideal e non son capaces de fixar áncoras en ningunha proposta real.
    Iso fainos vítimas da impotencia e pretenden nutrirse do seu vitimismo permanentemente. Ignoran, malpocados, que a condición de vítima carece de vitaminas, minerais e oligoelementos para enriquecer o seu espírito.
    Como están espiritualmente desnutridos, ensáñanse coa realidade desligada e compráncense en revolcarse na miseria e na desgraza allea para xustificar a súa propia miseria e a súa propia desgraza.
    Como o punto anterior non os colma nin os sacia, porque esa óptica non dá de comer a ninguén, recréanse na fabricación de horror artificial e así calquera outra opción faise interesante.

    Propostas: 1.empezar a adquirir compromisos con un mesmo aínda que haxa que reformulalos a diario. 2.Deixar de temer aos demáis. As persoas coas que interactuamos están en condicións de darnos toda a enerxía que necesitamos. Se nunha interacción con o outro o intercambio de enerxía non se produce, hai que cambiar de interlocutor inmediatamente. Hai cantidades inxentes de xente extraordinaria agardándo a interactuar con nós.
    34. Empecemos a configurar o noso verdadeiro nome para poder prender con el unha estrela nova nalgunha constelación

    ResponElimina