En realitat... res

Com sabem com són les coses? Els humans estem limitats pels nostres sentits. En sentit estricte només percebem allò que podem veure, olorar, tocar, assaborir i escoltar. Però com sabem que les coses són tal i com les percebem? El cervell filtra allò que ocorre al nostre entorn per poder ser interpretat. Distingim olors, colors, volums, textures, sabors... però també impressions, emocions, sentiments. Si la realitat que es percep depèn de la capacitat de percepció, o dit d’una altra manera, dels sentits, tant interns (impressions, judicis, etc...) com externs (aspecte, duresa, etc...), la pregunta seria: podem parlar d’una realitat objectiva, aliena a qualsevol interpretació? O la realitat només pot ser assimilada com a una sensació subjectiva?

En qualsevol cas, podem imaginar que, per exemple, existeix una realitat objectiva, una realitat que és com és. Seríem capaços de percebre-la tal i com és? O estaríem condemnats a la interpretació dels nostres sentits? Jo opine que la realitat només pot ser entesa com un conjunt de percepcions, sempre subjectives, és a dir, no podem parlar d’una realitat objectiva, ja que l’entorn sempre ha d’estar filtrat per una consciència, passant automàticament a ser subjectiva.

Aleshores quina rellevància poden tenir la ciència i el racionalisme? La ciència dicta teories que ens poden ser útils (o no) basades en la percepció humana i les aplica a tot allò que creu que existeix. Però no és menys útil que una teoria creada per un individu o un grup d’individus. Són al cap i a la fi creences de distint tipus. En els dos casos s’interpreta l’entorn per mitjà d’un conjunt de percepcions més o menys ordenades.

Mai hem vist un àtom i, en canvi, molts creuen en ell, els resulta útil com a part del conglomerat necessari per a sustentar determinades teories científiques. Defensen que han percebut conseqüències de la seua existència, o siga, afirmen que aquesta, queda demostrada. Per una altra banda, una persona pot pensar que, per exemple, està lligada íntimament, de manera metafísica amb tot allò que creu que existeix. Eixa creença li fa sentir un gran respecte cap a la Natura. Les dos creences poden ser útils per als seus creients, i les dos tenen conseqüències.

Hi ha necessitat de jutjar, a priori, la bondat o maldat de la pròpia creença? Opine que no.