Suïcidi i Eutanàsia. L'egoisme dels no afectats.

En escoltar la paraula, molta gent ja se sent molesta, per unes qüestions o altres. Com es troba aquell que decideix suïcidar-se? O aquell que contempla el suïcidi com una opció a tenir en compte? Tenim alguna espècie de deure davant aquell que pretén acabar amb la seua vida? No ens valen les conviccions ací. Tota aquella idea, principi o plantejament que tinguem no té el menor valor quan no es tracta de nosaltres. Si pretenem servir d'alguna cosa a la persona en qüestió, hem de tindre la voluntat i la capacitat de comprendre com se sent i perquè. Connectant d'alguna manera amb ell, fent-nos partícips de la situació. No podem ni tan sols pensar en tractar-lo com a un pacient o un client, ni com un malalt.

A la cultura occidental tenim el costum de dividir la vida en aspectes pels quals especialitzar-nos, sense caure en el detall que el Tot és major que la suma de les parts. Separem la salut emocional (o mental, o psicològica, etc.), de la salut física. L'aspecte zoològic el separem de l'esperit, de la percepció. I el més greu de tot, és que ho apliquem a tota l'existència, sense contemplacions, sense vergonya, fent gala d'un imperialisme cultural brutal, destructor. I tot açò està recolzat per la Ciència i els seus mètodes. Si et fa mal l'estómac, ves al metge; si et trobes desanimat, ves al psicòleg; tot és per a ells un procés purament químic que es pot solucionar alterant aqueixa química. La percepció del "malalt" en quan a la realitat que l'envolta no té res a veure, no implica res. Així és la Ciència.

Respecte a aquells que es troben en un estat diguem-ne, de malestar, se'ls permet disminuir les dolències amb fàrmacs (sempre i quan siguen legals, ja se sap). En el cas més extrem, en el que una dolència física és molt greu, se'ls permet l'eutanàsia. Però atenció, no perquè es tinga en compte la percepció del malalt, sinó per orgull de la classe mèdica-científica. Tenen una classificació de quines són les dolències que consideren el suficientment greus com per a practicar l'eutanàsia, i quan ja no poden fer res més, perquè no saben, aleshores cedeixen amb una condescendència esgarrifosa. En la pràctica el malalt continua sense poder decidir si viure o morir segons les seues consideracions, ni tan sols amb l'invent progressista aquest de l'eutanàsia.

D'altra banda, si la dolència és emocional o mental, molt menys perceptible i la majoria de voltes molt més dura de suportar que una malaltia física, resulta que aquesta, per als humans que envolten a la persona en qüestió, la decisió de deixar de patir es torna curiosament satànica. És molt més acceptada l'opció d'alterar, mitjançant fàrmacs, els processos químics per a crear una sensació artificial de benestar. I és que l'humà occidental gaudeix del seu egoisme. Si pot percebre fàcilment la dolència del "malalt", aleshores es decanta per "ajudar-lo", com en el cas d'un dany físic, o fins accepta facilitar-li l'eutanàsia, per una simple qüestió d'orgull i de calmar la seua consciència, com guanyant-se el cel. Perdonant-se a sí mateix.
Però quan s'ha de fer un esforç veritable en comprendre quina és realment la dolència, com pot ser en un cas de suïcidi, l'opinió general és que es tracta d'una bogeria. Simplement perquè se senten impotents, sense poder ajudar al suïcida, i això els disgusta moltíssim, perquè no poden complaure la seua pròpia consciència amb una dosi més de caritat cristiana.

No vull que ningú patisca (en principi), per això no m'agradaria que algú se suïcidara, no pel fet de rebutjar l'acte de llevar-se la vida, al que no m'opose, sinó al fet d'oposar-me al patiment per qüestions morals, ja que necessàriament desvinculen al propi afectat de la valoració del fet. Una majoria dicta si és "correcte" o moral suïcidar-se, no té el menor sentit. És absurd.

Alguns s'encaboten en la distinció entre eutanàsia i suïcidi, per haver distingit abans entre matèria i esperit, cos i ànima, fisiologia i psicologia... què més dóna? No podem fer distinció perquè només es tracta d'una perspectiva esgaiada. La matèria i l'esperit són el mateix, no són res per separat, no es poden entendre per separat, no és concebible inventar dos paraules per a dividir l'essència de la vida.