La pau mundial i altres drogues

La llibertat és l’estat amb el que somiem i lluitem molts. Però no vos equivoqueu, la llibertat no és una condició compresa en un contracte de per vida. És a dir, quan s’aconsegueix, hem de lluitar per mantenir-nos lliures. I si cal, haurem de lluitar a vida o mort, per mantenir-la. A vida o mort.

Alguns desitgen que no hi haja guerra al món, que no hi haja violència, ni conflicte. Desitgen la més que gastada “pau mundial”. Potser siga una pretensió noble, però potser s’amague alguna cosa darrere. Els que la defensen obvien que això, no només és impossible, sinó que és indesitjable. La pau que pretenen no és més que un règim de dictadura mental, que assalta la principal forma de llibertat, la de pensament. Si hi ha divergència de pensament, a la força, hi ha conflictes. El que no significa que hi tinga que haver violència per a solucionar-los. Però si el conflicte amenaça seriosament la llibertat d’alguna de les parts, o de les dos, aleshores hi haurà guerra.

En el fons, tota actitud pacifista arrossega inevitablement a la consolidació del Sistema. Algú potser siga més pacífic que un altre. Per als ulls del Sistema, una persona pacífica és aquella que no utilitza la violència, com una norma autoimposada, com una llei sagrada. Hui en dia, la concepció institucional de “pacífic” implica l’anul·lació del pensament. És un concepte victimista i derrotista, molt comú entre les masses de l’esquerra i l’anarquisme clàssic contemporani. No obstant, ser pacifista és promoure conscientment el no ús de la violència. És una aberració. És negar la capacitat d’un individu per a defensar-se davant una agressió, vinga de qui vinga, o d’on vinga.

En absolut és natural que un individu o una minoria sotmesa a un poder, opte per utilitzar mètodes no violents per a trencar aquesta relació d’autoritat. Quina raó pot haver? Guanyar recolzament popular? Els esforços destinats a convèncer, quan limiten la capacitat de defensa-atac, es tornen inútils, contraproduents.

El Sistema i els seus esbirros promouen la idea de que la violència practicada en defensa de la llibertat és un acte a rebutjar. Hi ha qui pensa que actuar violentament contra l’autoritat és ficar-se al nivell dels feixistes, o dels “altres”. Anomenen a l’acte d’alçar-se en peu de guerra contra l’esclavitud i l’explotació: terrorisme. Com si l’objectiu fora causar terror, pànic, alarma social i aqueixes coses. Intenten per tots els mitjans buidar de contingut la pràctica de la violència en defensa de la llibertat.

El que ha de quedar clar és que la violència no és monopoli de ningú, ni de cap manera de pensar. La violència és una resposta, natural, com ho és la voluntat de no utilitzar-la. El pitjor de tot és l’acceptació massiva de que la violència és nociva en qualsevol cas, circumstància o situació.

S’ha de tenir en compte que no sempre es busca el convenciment de les masses o el recolzament popular, i que la violència es transforma en l’única forma de resposta possible davant un intent de sotmetiment.