Sí, No, Blanc, Negre, Tens raó, T'equivoques... Hahaha! L'eterna comèdia.

dilluns, 14 de juliol de 2014

soɯǝpod

Una volta superades aquelles fases en les que, més involuntàriament o menys pretenia trobar el meu lloc en alguns models o estructures de la societat, em vaig endinsar de ple en una espècie d'etapa en la que necessitava estalviar-me tot formalisme o procés protocol·lari, i anar directe a allò que volia. I en això estem.

Fa poc, per iniciativa d'una persona del meu poble, es va convocar una reunió per a la implantació de l'organització política Podemos (sí, en castellà). Per una banda, l'amistat que tinc amb la persona que ho va promoure, i per l'altra, l'interés que em desperta l'aterratge d'un partit polític al meu poble, em van animar a assistir a la reunió tot i sabent perfectament i de bestreta que aquell no era un lloc ni un acte per a mi, però la curiositat em va convéncer.

Allà vaig aplegar i seure silenciosament, i vaig escoltar atentament aquells que parlaven. D'entre la quinzena de persones que n'hi haurien, la meitat eren forasters, i l'altra meitat autòctons. Les intervencions més apassionades i extenses eren dels forasters i del xic del poble que promogué la reunió.

L'orgia felativa entre els forasters embafava fins a límits quasi insuportables. El vocabulari copiat del seu líder (Pablo Iglesias) i vomitat per ells era de vergonya aliena ("cercles", "casta"...) Però allò més patètic era la desesperació i la insistència en vendre el seu producte.
Per la meua part vaig començar a intervindre aportant consideracions que en aquella sala podrien catalogar de constructives, en tant que eren assimilables i digeribles pels assistents. Més tard, la cosa anava ficant-se interessant (almenys per a mi). Havia anat a comprovar si davant una postura determinada (la meua, ni més ni menys), els Podemistes respondrien com sospitava. Alguns podran pensar que a mi em va la marxa, armar guerra o provocar (com afirmaven alguns), però la realitat és que u no està per a fingir massa estona i més encara quan es tracta de gent que pretén instaurar-se en el meu poble.

Davant crítiques a l'organització de masses, a l'estatisme, a l'institucionalisme, a la democràcia, al progrés, l'obrerisme, i a no sé quantes coses més, els ànims anaven caldejant-se, però ni punt de comparació com quan vaig afirmar que no els necessitava, que no necessitava la seua croada salvadora. Per a mi són perfectament prescindibles, com qualsevol altre polític. No obstant, la cirereta la vaig ficar, sense pretendre-ho, quan vaig dir que jo no votava.
Era molt interessant com anaven succeint-se les distintes fases d'aquells venedors de bíblies. Primer el to amistós, l'empatia, el col·leguisme... Quan açò fallava, passaven a la creació de necessitats: "ens necessites, cal una estructura que ens empodere"... Després passaven a la dissolució de l'individu o eliminació del potencial individual, és a dir, a negar-me: "junts podrem fer moltes coses, si ens unim no ens podran véncer", "sol se't menjaran", "a soles no pots fer res"... I per últim, i fallides les fases anteriors, passaven a l'artilleria pesada, l'assetjament i la humiliació (o l'intent de): [per no votar] "tens un problema" em deien (sí, tal qual).

Reaccions a la desesperada com quan vaig dir que no els necessitava, que no entraven dins dels meus paràmetres de vida. "Però alguna cosa voldràs!" em deien, al que responia que "res, no vull res". "Aleshores vols que tot continue igual, la corrupció, l'explotació...?" M'insistien. Aquella tàctica (si és que es pot dir així) de crear dos bàndols predissenyats, un "amb ells" i l'altre "a favor de l'statu quo" era patètica a més no poder, era una martingala tan pobra que em feia riure, literalment.

Curiosament, a través de la pàgina de Facebook del grup creat per a tal acte, un dia abans de la reunió, en un comentari públic, ja li advertia al xic del poble que ho va promoure (entre altres coses com quines televisions tenien interés en donar-li corda a Pablo Iglesias, o quina estratègia n'hi havia darrere, etc.), que davant gent assimilada per l'institucionalisme i el parlamentarisme, el fet de no votar era com una espècie de pecat. "Cal votar, a qui siga, però cal votar, així és com funcionen. D'altra manera eres poc menys que un insensat", li vaig comentar. Aquells empren respostes-model del tipus "si no votes estàs recolzant al PPSOE", o "estàs recolzant al sistema"... perles d'eixe estil. O siga jo, que no vote, jo que no legitime el sistema amb el meu vist i plau tirant un paper dins d'una caixa, sóc el que recolza, sense saber-ho! (mira tu...) al govern i el bipartidisme. Han divinificat l'acte covard i irresponsable de votar, així de clar. Hui en dia existeix la idea, inoculada, que votar és com un orgasme de llibertat.

Després de la reunió vaig escriure un nou comentari a mode de crònica de com vaig interpretar aquella reunió recordant allò que ja advertia en el comentari anterior, i com es va reproduir en les actituds dels Podemistes. Per cert, vaig ser l'únic assistent a aquella reunió que, a la pàgina de Facebook, es va dignar a exposar les seues opinions per tal de generar debat.
Atenent a allò que vaig comentar en la meua intervenció el dia previ a la reunió, podríem dir que ni Sandro Rey haguera predit amb tanta exactitud com anaven a ser les respostes i les actituds. Cal tindre ben present que la majoria dels integrants de Podemos són exmilitants i descontents d'altres formacions polítiques.
En resposta a aquest últim comentari meu, algun assistent comentà també per a expressar el seu malestar davant opinions com la meua, però cap anàlisi, cap argument, res de res. I un darrer que deia "jo al·lucine". Ei, i jo. Ací al·lucinem tots, cadascú a la seua manera.

Paral·lelament a açò, per missatgeria privada, els forasters instaven al promotor local de la reunió a que em bloquejara l'accés. Ell es va negar, naturalment. Ara ell, descontent per unes coses i per altres, no participa en eixa pàgina de Facebook que tan alegrement es titula Podem Albalat de la Ribera, i que no participa cap persona, cap, del poble.
Ja tenen el que volien, tal i com també vaig expressar en el meu comentari. El que volien era poder dir que a Albalat de la Ribera hi ha un "cercle" de Podemos, pur màrqueting. I així li ho va transmetre un dels assistents forasters al promotor de l'acte al final de la reunió: ara cal crear el cercle el més aviat possible, és prioritari. I com no, i per a rematar, la foto de rigor. També insistien en fer un comunicat al periòdic comarcal sobre la creació del "cercle" al poble, enviant la foto. Dir que, tot i l'hostilitat cap a les meues postures, no dubtaren en convidar-me a eixir en la foto. Em vaig negar, òbviament.

Un parell de setmanes més tard, un dels administradors de la pàgina de Facebook ha esborrat els comentaris.
A açò s'afegeix, a mode de curiositat, la queixa pública d'un d'aquells assistents forasters, via Facebook també, afirmant que en un espai virtual de debat de Podemos l'havien amenaçat amb l'expulsió al ser crític amb certes postures.

Polítics o persones amb la intenció de ser-ho, són gent que alimenta els seus plans de les mancances d'altra gent, de debilitats o moments d'incertesa d'altres. No m'interessa en absolut. Un projecte que es nodreix així (com qualsevol altre partit i tants altres tipus d'organitzacions) no pot resultar altra cosa que un monstre podrit. A ells res els importava si el cost personal i el conflicte interior que suposava per a mi acceptar o abraçar el seu missatge era alt o no ho era. Els importava una merda si dins meu es lliurava una batalla moral o si la cosa anava fluïda. Evidentment jo ja coneixia el resultat abans d'anar a la reunió. Com qui visita un acte de captació en plena campanya d'una d'eixes sectes de pel·lícula, però amb la tranquil·litat de veure vindre totes i cadascuna de les estratègies, i amb el fonament d'uns valors propis que, vaja... estan a anys llum dels seus.

I per què aquest escrit? Per què aquesta dedicació a Podemos? Perquè és el principal centre d'assimilació de gent allunyada de la política. Ve com la salvació dels "antisistema" (parauleta-comodí com la que més). Més bé, es tracta de l'absorció dels "antisistema" (si és que alguna volta han sigut tal cosa). Ah, i per què no dir-ho, pretenen ser l'antídot a l'independentisme català en concret, i l'independentisme en general. "España antes roja que rota". Els indígenes no assimilats coneixem molt bé aquesta màxima.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada