En Carles passà de patir certa possessivitat i gelosia amb Neus, a imaginar amb certa simpatia i excitació una tercera persona trepitjant el terreny sexual dels dos. Sovint animava a la seua parella a ser més desinhibida i fins i tot a practicar sexe amb altres si era això el que li abellia. I és que Carles era un xic que predicava amb l'exemple: solia llevar-se la roba a la mínima que el context poguera contemplar eixa possibilitat; expressava sense entrebancs quan un xic o una xica li pareixien atractius, inclús admetia algunes fantasies homosexuals; li feia saber a les seues amigues com de ben posats tenien els seus atributs davant les seues respectives parelles. Tot amb una naturalitat que no deixava espai a cap retret ni cap disputa per part dels altres mascles.
Tot s'ha de dir, en Carles no estava preparat per a experimentar que Neus tinguera relacions amb altres, però el fet d'animar-la a fer-ho era com una mena de teràpia que l'ajudava a estimar la llibertat de la seua xicona.
I tot eixe procés alliberador d'en Carles transcorria tan a poc a poc, que la Neus se sentia com la granota que acaba per morir bollida mentre la temperatura de l'aigua puja lentament. Les fites d'obertura mental del seu estimat sovint la superaven en silenci, i entre resignació i mandra, veia com ell avançava mentre ella es quedava quieta, com qui observa des de l'andana com s'allunya el tren cada volta més ràpid. Però aquestes preocupacions aviat quedaven eclipsades per altres pensaments de menor importància que acudien a la ment en forma de salvavides. Aquests salvavides no feien més que augmentar la velocitat del tren.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada