Sobreviure a una espiral depresiva

El pas dels dies sol estar protagonitzat per l'estat d'ànim. En aquest se centra tota la teua atenció, encara que siga involuntàriament. Sempre hi ha fases. Dies en els que s'està malament, i dies en els que s'està millor. Pensar, reflexionar, són camins que et poden portar a qualsevol estat d'ànim, bo o roí, és a dir, agradable o detestable.

Hi ha vegades que tot sembla anar bastant bé. Pareix que has pogut passar unes setmanes emocionalment controlades, però de sobte, com sempre passen aquestes coses, una cosa, una simple cosa, una paraula, un fet, alguna cosa que has vist, escoltat o experimentat, un gest equivocat de la persona equivocada i tot sembla canviar. Tot es torna cap per avall. T'han mogut una de les cartes de baix del teu castell de naips. No és just! T'enfonses en la teua pròpia misèria emocional i sentimental. De sobte peses mil quilos. Et dóna la sensació que les teues energies ni tan sols són les justes per a mantenir el cor bategant. Tot es torna horriblement distant, desconegut. Et fiques a pensar en allò que ha motivat el teu malestar, eres capaç de trobar infinitat de raons per a reforçar-lo. És com un vici. Però tens raó. El culpable es torna més culpable, i la víctima (tu), més víctima. La tristesa va deixant espai a l'odi que, com un tumor, s'apodera de tu.

No pots evitar comparar els bons dies amb el present moment d'angoixa i, encara resulta més frustrant. L'esperança, si alguna vegada havia existit a la teua ment, l'elimines de forma definitiva. Ja res és possible. Necessites sentir-te bé, saps que t'ho mereixes. Un poc de pau i tranquil·litat. Un moment per respirar i veure-ho tot des d'una altra perspectiva, però penses que ja no queden punts de vista des dels que poder mirar la realitat d'una altra manera. Has esgotat les possibilitats. La desesperació es torna violenta dins de tu. Et repeteixes a tu mateix que no aguantaràs un altre atemptat a la teua dignitat. Creus que mai vas a vèncer, però ja no importa, el que et motiva és una altra cosa. L'odi es va transformant en venjança. Ara simplement actues.

Creus que s'han aprofitat de tu, que han explotat la teua capacitat d'estimar fins que l'han destruïda. Les bones intencions amb les que has fet sempre les coses han sigut menyspreades. Et sents profundament sol. T'agradaria plorar, però eixe mecanisme, que funcionava tan bé quan eres xicotet, ara sembla estar avariat. Et resulta complicat desfogar-te. No confies en ningú. Deambules com un robot, buit de sentiments, fred, amb moviments mecànics, sense emocions. T'han buidat, estàs sec.

Però penses que et mereixes existir dignament i amb respecte, açò és una injecció de vitalitat que només pot ser exterioritzada amb mala hòstia. Qui espere una bona cara i un somriure gratuït per la teua part, ja pot anar llevant-se la idea del cap. Saps que la propera vegada que isques al carrer no serà com abans, estàs cabrejat i no deixaràs que et prenguen el pel. Qui no t'aguante ja pot buscar-se un altre planeta per viure, perquè aquest és teu, és ta casa, i en ta casa, ningú et vacil·la.

Necessites transformar-te. El teu cos i el teu esperit t'ho estan demanant a crits. Fes-ho!