És freqüent també, degut a les brancades de la vida, forjar-se una actitud desconfiada, habitualment malpensada. On solem destacar el costat negatiu d'allò que, potser no tinga perquè ser tan amenaçador.
En alguns casos, aquesta actitud resulta desmesurada, i ens convertim en víctimes del descontrol de les emocions. Aquesta eina que en circumstàncies més transcendents, resulta ser una gran aliada, la transformem sense adonar-nos-en en un vici.
Potser siga convenient practicar la confiança voluntària, la ingenuïtat provocada. Transformar-nos en éssers que acceptem les suposades bones intencions d'aquells que ens envolten i que, per culpa d'altres individus que ens són nocius, carreguen injustament els primers, amb la nostra capacitat de resposta agressiva.
Una de les sensacions més immediates d'açò és el sentiment de benestar que t'envaeix quan saps que estàs sent just amb altres. Proporcionar benestar és una acció que sempre acaba retornant a l'emissor.
Intentar desprendre'ns, encara que siga experimentalment, d'aquells pensaments que en realitat ens tenen lligats a una personalitat que en part, se'ns ha estat imposada per les circumstàncies. Una personalitat que de vegades repel·leix a persones que no tenen cap càrrega conscient malintencionada, i amb les que val la pena compartir el temps.
Estou de acordo, Subjecte, a desconfianza é mala compañeira e fai que nos poñamos agresivos mesmo con quen non o merece. O que dás, acaba volvendo dalgunha maneira, así que é preferible dar o mellor que teñas en cada momento.
ResponEliminaEmpecemos, pois, a confiar: 1º en nós mesmos, en todo o noso potencial e despois nos outros, nas súas posibilidades infinitas que agardan ser comunicadas.
Observo que a cura de silencio te deixou con moi boas vibracións. Agradécese que te animases a compartilas.
Siempre he estado obsesionado con la pérdida de la inocencia, con cómo la pureza se corrompe... este texto me lo ha recordado.
ResponEliminaMe alegra pensar en la posibilidad de madurar a través de perder la sencillez innata sólo para volver a recuperarla una vez uno ha comprobado los perjuicios de haberla dejado marchar.
Si,Khuai, parece que é un círculo que temos que completar. Orola pensa que fixo algo de trampa porque non lembra ter perdido a inxenuidade de todo,nin ter deixado totalmente de ser unha un chisco infantilona.Debe ser porque sempre está rodeada de críos e disfruta desa condición como unha anana.Tamén é certo que teño filin especial cos vellos, que canto máis vellos van, máis nenos se volven.
ResponEliminaBoas vibracións para tod@as!