Practicant el silenci

Una de les coses que em caracteritza, i potser a alguns de vosaltres també, és la costum de dir el que pensem. En ocasions, aquesta -per a mi- bella virtut pot tornar-se en contra, pel simple fet que quan parlem, no escoltem. No resulta negatiu pel fet de parlar davant de segons qui, ni del lloc. Resulta negatiu pel fet de parlar quan el que s'ha de fer, és escoltar. Les persones que som impetuoses, passionals, (també romàntiques, perquè no dir-ho) sovint ens trobem amb situacions que ens mostren que el que hauríem d'haver fet era callar, i escoltar.

No és estranya la situació en que traguem conclusions prematures, i freqüentment equivocades. Aleshores ens remetem a un sentiment de culpabilitat, que al cap i a la fi és un tipus d'avergonyiment. Moltes vegades quan ens parlen, ja estem avançant els esdeveniments, i imaginem allò que creiem que ens volen explicar o contar. Això ens condueix en ocasions a una sensació de malestar, per estar donant per suposat una història que donem per descomptat que serà desagradable per alguna raó i que, en realitat, no ens han contat, perquè simplement són imaginacions.

Cal fer un exercici de confiança, almenys sempre i quan no tinguem evidències per a pensar el contrari. Per a aprendre a tenir confiança cal escoltar, perquè en aquesta capacitat d'atenció s'ha de fonamentar la valoració que puguem fer després.

Podem experimentar amb el silenci. La nostra vida pot ser una experimentació contínua. Podem anar provant com es van despertant les emocions en nosaltres segons les situacions. Provem a exercir el silenci, i quan ens vinga la "necessitat" de parlar, continuar en silenci per a, després, valorar si haguérem estat encertats o pel contrari, haguérem tret una conclusió equivocada.

Sobretot hem de tenir present que cadascú té una visió distinta de la realitat, perquè senzillament, cadascú creem la nostra a cada instant. Potser la pràctica del silenci, l'escolta i l'espera, ens ajuden a conviure i relacionar-nos amb els individus que ens envolten.