Sí, No, Blanc, Negre, Tens raó, T'equivoques... Hahaha! L'eterna comèdia.

dijous, 14 d’agost de 2014

L'ombra del roure

El jove, que estava estovat sota un gran roure de set branques, es despertà després d'un llarg repós i s'acaricià suaument els ulls. Ja no brollava cap plor. Sols tenia els parpalls irritats de les llàgrimes que l'havien fet adormir-se a l'ombra d'aquell company de pell aspra i cabells fullats. La seua ànima trista i pertorbada restava ara lleugerament descansada, així que s'alçà i, un peu rere l'altre, eixí del fresc para-sol vegetal. Quan s'allunyà unes passes, girà el cap enrere i contemplà la majestuositat del roure que l'havia emparat fins adormir-se. Era imponent, solemne, fort, d'una bellesa immesurable. U podia sentir-se fàcilment insignificant al seu costat, inclús sentir enveja per la serenitat que desprenia. El jove tornà el cap endavant i dirigí la mirada al terra buscant on posar el peu per a continuar el seu camí quan, sobtadament, comprengué una gran veritat que interrompí per un instant la seua respiració i l'inundà d'un vertigen il·luminador paralitzant. Ocorregué que observà la seua pròpia ombra, l'ombra d'un home abatut, trist, amb voluntat de lluita i venjança, però s'adonà que l'ombra no tenia tristor, ni odi, ni rancúnia. L'ombra romania inalterada, serena, impol·luta i sense el menor vestigi de ressentiment. A cas la seua ombra havia contagiat a la del roure, i per tant l'un a l'altre quan es van fondre en una sola? El camí fins arribar al bell arbre creuava fangars i aigües estancades, però també verds prats plens de flors de mil aromes i mil colors. La seua ombra restava intacta després d'aquella heterogènia travessia. Els seus peus podien xafar tarquim, però la seua ombra, companya inseparable, mai no s'embrutava. Fins i tot quan no s'apreciava la seua presència sota el roure, l'ombra continuava allà mateix, al seu costat, amb l'ombra de l'arbre. Dues ombres juntes, indistingibles; dues ombres que unien el que l'ull humà s'esforça en separar.

CdX

3 comentaris:

  1. Estimat Kosmos,

    sembla que són temps difícils, però tot i això sempre hi ha alguna manera de sentir-nos acompanyats, i la necessitat de pensar que no estem sols.

    Encara que siga l'ombra d'un altre que acaba per ser la d'un mateix.

    Una abraçada, vull continuar llegin-te,

    Colometa

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hola Colometa, sempre és una alegria llegir-te ;). El relat del roure tracta d'animar a qualsevol a que no es deixe entretindre per les emocions de la superfície, que tant i tant decoren (i sovint embruten) el llenç de l'ànima. Més enllà de tota tristor i alegria existeix la forma més pura de nosaltres mateixos, inalterable, com l'ombra del protagonista.

      Una forta abraçada per a tu!

      Elimina