Sí, No, Blanc, Negre, Tens raó, T'equivoques... Hahaha! L'eterna comèdia.

dilluns, 13 de juny de 2011

Dubte Temporal

Hi ha un dubte que m'aborda sobre la concepció del Temps. Podria dir que està relacionat amb la velocitat de la llum i les distàncies espacials. Però abans de plantejar-lo intentaré introduir el tema.

Existeix un concepte que uneix les dos anteriors qüestions: els anys llum. Per a mesurar llargues distàncies a l'espai s'utilitza aquesta unitat de mesura. Un any llum és l'espai que recorre la llum -qui sap si com a ona o com a partícula (fotó)- durant un any.

Per exemple, l'estrela més propera a nosaltres, exceptuant el Sol, és Pròxima del Centaure, situada a 4,2 anys llum de distància. La gal·làxia més propera a nosaltres és la veïna Andròmeda, situada a 2,5 milions d'anys llum. Una veïna un poc distant.

Quan mirem qualsevol cosa, el que realment està passant és que percebem la llum que reflexa en dit objecte. Per això sense llum no podem veure res. El nostre Sol es troba a una distància en que la seua llum tarda 8 minuts i 18 segons aproximadament en aplegar als ulls d'un observador situat en la Terra.

Què significa açò? Bé, significa, que quan mirem el Sol (cosa no recomanable en absolut si no és amb la protecció adequada), en realitat estem veient com era aquest fa 8 minuts i 18 segons. O el que és el mateix, si el Sol desapareguera en aquest instant, no el deixaríem de veure fins dins de 8 minuts i 18 segons.
El mateix ocorre amb tot el que ens envolta. Al observar l'estrela Pròxima del Centaure, estem veient com era aquesta fa 4,2 anys (4 anys, 2 mesos i 12 dies). Si explotara, no ens assabentaríem fins passat aquest temps.
I al observar la majestuosa Andròmeda, estem veient l'aspecte que tenia fa 2,5 milions d'anys. Si alguna cosa li passara a aquesta gal·làxia en aquest moment, mai no ho sabríem.

Podem dir que la nostra vista és en realitat una màquina del temps. Segons estiga més prop o més lluny allò que veiem, podem remuntar-nos més enrere en el temps o menys.
No obstant podem fer "trampa". Podem augmentar la nostra potencia visual amb un telescopi, la capacitat de visió es multiplica enormement. Podem veure objectes molt més llunyans. O el que és el mateix, veure objectes, l'aspecte dels quals és en realitat el de fa desenes, o inclús centenars de milions d'anys.

Els quàsars són els objectes més allunyats de la Terra que es coneixen. Els més allunyats s'han detectat a una distància d'uns 13.000 milions d'anys llum. És curiós que es puga observar un objecte en temps real, tot i estar mirant el seu aspecte quan la Terra ni tan sols existia.

D'acord, passem al següent punt. Els defensors de la teoria del Big Bang daten l'origen de l'univers fa uns 13.700 milions d'anys. Ara imaginem que disposem d'una capacitat de visió, ja no il·limitada, sinó el doble que la dels aparells que detecten els quàsars.


El dubte és: podríem veure la generació de l'univers? S'ha especulat durant dècades sobre l'origen, sobre el moment inicial. Tan infranquejables són eixos 700 milions d'anys llum que ens situarien en el mateix instant inicial?

Més que l'assoliment de noves i espectaculars tecnologies que ens facilitaren eixes imatges -cosa que confesse m'atrauria molt veure-, em resulta extraordinari pensar només amb la capacitat de percebre el temps d'una manera totalment relativa.
Em pregunte si hi haurà alguna manera, alguna dimensió (mental, inconscient, subatòmica...) a través de la qual experimentar i aplegar a concebre el Tot (o almenys l'entorn) en un punt temporal únic, on passat, present i futur es fusionen.

2 comentaris:

  1. preguntar-se es la primera part de la resposta,

    en algun lloc de l{ univers, el passat existeix,
    per tant, el temps, en la dimensio de l espai, no existeix lineal, sino simultani...

    abracades

    ResponElimina
  2. Clar, exacte.

    No obstant sembla que només som capaços de percebre el passat i el present de manera simultània si, el passat és el d'un cos allunyat de nosaltres (suficient per a ser perceptible), sent nosaltres el present.

    D'altra banda, el futur és, en tot cas, aquell que no podem (o sabem) percebre. Cert és que si percebem un objecte allunyat amb l'aspecte que tenia fa mil anys, el que fem és veure el seu passat. Cosa que indueix a pensar que nosaltres, respecte a eixe cos, som el futur. Però només ho podem ser des de la nostra perspectiva. Ja que des de la perspectiva de l'objecte allunyat, nosaltres representem el passat.

    Aleshores no puc evitar pensar que el futur és una abstracció limitada a la imaginació, la suposició i l'especulació. Que no pot existir. Però deixe les portes obertes i no concloc en res, hehehe.

    Quin cacau, no sé si m'he explicat bé...

    ResponElimina