La imatge de la flor tallada en el meu poder, m'ha travessat la ment. La veritat és que davant d'ella, la temptació d'agafar-la és enorme. Com no pensar-hi, és tan bella, tan... perfecta...
Bella flor... tu estires la meua ànima cap a tu amb la força de la passió. Malbarataria l'amor si t'agafara? Segur. Deixa almenys que t'olore, que t'acaricie, que contemple la teua perfecció, tan natural, tan autèntica.
És inhumà i cruel que només puga gaudir de la teua bellesa en privat, com un visitant solitari que se t'apropa amagat, i en canvi no puga mostrar-me obert a tu en públic. L'estima engabiada, tard o d'hora haurà de trencar la gàbia, o bé morir asfixiada.
No obstant et visitaré a sovint, i si un dia no te trobe, tornaré per on he vingut, amb el record esplèndid de la millor de les imatges. Serà així perquè no vull gàbies de cap tipus: ni simples, ni compartides; ni per a mi, ni per als dos. De ser així, aviat moriríem.Quan sentim que actuem malament, alguna cosa en nosaltres ens indica que hem de rectificar. Transformem l'experiència en un sentiment incòmode. L'ànima es ressent si la cosa no va bé. Ens avisa, com sempre. Gran companya!
El que en un temps em costava un esforç desmesurat que durava dies o inclús setmanes, ara em costa minuts, hores com a molt. És un avanç important. A sovint, em resulta més fàcil que abans escoltar l'ànima amb atenció.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada