Supernova mental d'àcid

Per un moment vam pensar que a aquell lloc no hi hauria, cosa que ens haguera sorprès molt. Però finalment, ens adreçàrem al lloc més inesperat gràcies al consell d'una gent propera, i aconseguirem dos paperets i un terrosset de sucre impregnats amb LSD.

Un paperet per a cadascú, i el sucret reservat al cotxe, per si de cas. Ens va sorprendre el fet que demanàrem dos àcids, i ens donaren dos paperets més el sucret.

En pocs minuts començàrem a notar els efectes. Aquell àcid em recorria el cos amb la força de mil raigs. Aviat seria la persona més excitada de tota la comarca. Saps eixa sensació prèvia a l'orgasme? Eixa en la que agafes una bocada d'aire, com qui es prepara per a submergir-se en un mar de plaer? Doncs jo em vaig trobar immers en una sensació com eixa, multiplicada per deu, i prolongada durant hores. Almenys, per a mi van resultar hores, eternes. Hores de plaer. Em tremolaven les cames, em costava mantenir-me dret. Escoltava els gemecs que intentava dissimular, i la meua respiració accelerada. Assegure que sentia vergonya per allò que podria estar aparentant, i per si el meu company se sentia incòmode. Intentava disculpar-me i alhora explicar-li-ho, però em costava molt.

No sé què va ser abans, si l'explosió de plaer o ballar en aquella festa tan ben preparada. Quan ballava em sentia bé, és a dir, me movia al ritme de la música. Tots ho fèiem, i això era molt agradable.

Quan ens vam descuidar, el dia començava a fer acte de presència. La claror del Sol intentava obrir-se camí per l'est. El meu company i jo crèiem estar ja prou hores baix els efectes de l'àcid. El dia ens transmetia que aviat els efectes amainarien, o això era el que volíem pensar.

El següent efecte va fer acte de presència: riure incontrolat, desmesurat, desbordant, total i absolutament fora de lloc i de tota raó. Tot era motiu per a riure escandalosament. Riure, riure i més riure. Riure fins notar oix, fins desitjar per favor, com qui s'aclama al cel, que cessen els dolors del ventre produïts per no parar de riure. Una sensació a la cara d'aplegar al límit de deformació facial produïda pel riure. Com quan li dones tant de volum a un equip de so fins que satura, fins que ja no pot més.
Aquells efectes mai acabaven, ja ben entrat el dia, tal volta a les set o les huit de la matinada, encara rèiem. Ens comentàvem l'obvietat: allò no s'acabava mai. Era infinit, ens trobàvem en un estat perpetu de descollonament. Ens preguntàvem si tal volta estaríem així de somrients tota la vida. No voldria estar-ho, ho assegure. El meu cos no ho suportaria. No duraria més que unes hores, si no moria de fam o deshidratat per no poder beure, ho faria per fatiga de tant de riure.

Des dels inicis, la visió era extremadament alterada. Molt molt alterada. Tot es movia, es deformava. Observar el bassalet d'orina al terra mentre pixes, sota els efectes d'un àcid, és tota una experiència.
Quan els efectes visuals començaven a no ser tan bèsties ens n'anàrem al cotxe. El cotxe era com la nostra casa, allà ho teníem tot. Necessitàvem beure aigua per a hidratar-nos i aclarir un poc la gola, castigada per una eternitat rient. Allà, tapat amb una manta vaig agafar un poc de temperatura que em feia falta. Després d'unes poques hores de recuperació, raonant, caminant, descansant... ens adormírem una estona al cotxe. Al despertar decidírem anar-nos-en d'allà. Tornar cap a casa.

La conducció àcida requereix una concentració brutal d'energia, com la d'un raig làser. Tots els sentits dedicats a conduir, tots els esforços encarats a manipular una màquina. Una nau espacial que tornava a casa per autopista.
No obstant l'odissea no acabava al pujar a la nau.

Mirada al davant, senyal de túnel... Ai mare. Claror diürna desapareixent a mesura que ens col·loquem a l'entrada d'aquell sostre corbat. De sobte, com un xoc violent a la ment, ens veiem immersos en aquell túnel, on les llums laterals amb efecte intermitent pel desplaçament del vehicle ens bombardegen la vista. Els efectes visuals de la LSD retornaren de colp. Aquell túnel se'ns feia extremadament llarg. Sentia que si s'allargava més, aviat perdria el control de la nau. Les llums es tornaren verdoses, semblava que anàvem a caure en una espècie de forat negre situat a l'asfalt. Havíem d'escapar d'allà. Al moment, un poc de claror a l'horitzó, l'eixida. Accelera! Per fi! Per fi fora d'aquell infern. Quasi ens quedem atrapats en aquell forat de cuc per a tota l'eternitat.

Al final, els dos tripulants de la nau tornàrem a casa sans i estalvis. Els efectes d'aquells àcids van ser massa potents com per intentar prestar atenció i analitzar mínimament els efectes. Tal volta caldria experimentar-ho en un ambient no festiu.