Sí, No, Blanc, Negre, Tens raó, T'equivoques... Hahaha! L'eterna comèdia.

divendres, 16 d’agost de 2013

A Raquel i Rosa

Una nit de festa en la que la majoria de persones van, en major o menor grau, afectats per la desinhibició que proporciona l'alcohol, és més procliu a oferir converses de temàtica interessant, que en ocasions on l'avorrida i monòtona quotidianitat s'han de trencar a la força per a traure a ballar converses fora de la pista de la superfluïtat.

No obstant, en mi, l'alcohol té l'efecte de reduir-me a una persona que es limita a amollar tòpics, eslògans i frases fetes, com si estiguera immers en plena època adolescent. Em fa incapaç d'articular argumentacions mínimament estructurades. En part és perquè sempre que bec 'més del compte', tinc la sensació que allò que dic no és d'interés dels que m'escolten, i entre frases atropellades i paraules entrebancades, no deixe de pensar com collons fer per a que qui m'escolta, no pense "quina tabarra de tio". Així que no invertisc massa esforços en pensar detingudament si allò que dic reflecteix realment allò que pense. Com que tinc certa presa en transmetre un missatge mentre mire de no avorrir, poc més faig a banda de dir paraules clau.

Tot açò ocorre mentre la part més conscient de la ment m'alerta que amb qui parle, sembla que estan més lúcids que jo, així que la pressió per intentar expressar-me de manera clara augmenta, ja que 'el públic' té un nivell d'atenció i potser també d'interés més alt que el meu. Ací és on jo dic, amb total justificació: "sempre ixen aquestes converses quan vaig ebri, i no és just". Sincerament, m'agradaria tindre aquestes converses en moments de normalitat, o fins i tot sota els efectes de determinats enteògens, però no sota els efectes sedants i simplificants de l'alcohol.

Les contertulianes, ràpides i amb la ment clara (o almenys més clara que la meua), no dubten en explicar la seua visió del tema. Una visió que he escoltat i rebatut tantes voltes que ja no m'importa en absolut quin siga el resultat del debat. Al capdavall, i com haguérem comprovat en cas de mantindre una conversa plena i conscient, tota defensa de tot posicionament ideològic o filosòfic té cabuda en el nostre llenguatge. O el que és el mateix, tot és defensable amb paraules, tot, sense excepció. Quina és la veritat que s'amaga darrere d'aquesta conclusió? Que no hi ha cap veritat universal, sinó que cadascú troba la seua, tan vàlida i vigent com qualsevol altra que aparente ser incompatible.

De tot açò i més, molt més, jo n'era plenament conscient, però ni podia, ni en realitat, crec, tampoc volia expressar-ho. Amb tot el respecte a les meues companyes i amigues de conversa, per descomptat. El que passava era una cosa molt senzilla, la visió que defensaven elles, pertanyia a un cúmul de conceptes molt més pròxims a l'opinió general de la societat, que no pas la meua visió de les coses. En eixe aspecte jugaven amb avantatge: per qüestió de costum, les seues opinions eren fàcilment comprensibles, i no exigien gaires esforços dialèctics per a ser defeses. Per aquest motiu, la conversa exigia de mi remuntar-me a explicacions molt bàsiques i primàries de les que partir per tal d'introduir posteriorment conceptes més complexes, i que els meus exabruptes llibertins cobraren el sentit que es mereixien.

En una altra ocasió, amigues, en parlarem calmadament.

2 comentaris:

  1. Hey compadre,

    Un saludo del Delirio punk desde colombia,

    SalU!!!

    ResponElimina