La desgràcia de posseir

Hi ha una gran veritat: La propietat és desgràcia. L'acte de posseir és una il·lusió. No hi ha res que ens confirme que efectivament, som propietaris d'alguna cosa. Podem haver transformat alguns materials en algun tipus d'objecte, però des de la perspectiva d'eixos materials, la propietat no té sentit, perquè continuen sent ells mateixos, amb les seues característiques, amb la seua naturalesa. Podem intercanviar uns objectes per altres d'altra gent amb la mateixa patologia de la propietat, però els objectes seguiran sense pertànyer a ningú. La matèria pertany a ella mateixa, i no pot ser d'una altra manera.

Hem d'entendre que l'únic que podem fer amb el que ens envolta és fer-ne ús, però mai apropiar-nos-ho. Aquesta manera de concebre, ens alliberarà de la por a perdre una cosa que mai ha estat en el nostre poder.
La idea de propietat és un procés mental corrupte. Qui creu posseir alguna cosa, està disposat a posseir una cosa més. És una cadena de successions que no deixa mai de créixer. Sempre hi haurà alguna cosa que no tenim, i que creurem que hem de tenir a les nostres mans per tal que siga nostre.

Meu, teu, nostre... no és més que el dret d'ús de la natura, no pas el dret de posseir. La natura: les persones, els arbres, l'aigua, les coses, no es poden posseir. Solament podem interactuar amb elles. I experimentar eixa interacció, no depèn només de nosaltres. Pensa que en qualsevol moment pots deixar d'interaccionar amb determinats elements del teu entorn. I si la teua concepció és que posseeixes tot allò amb que interacciones, has de saber que pots deixar de tenir tot allò que creus tenir, per tant, accepta la seua pèrdua, assimila-la com un fet natural. Abandona la por que la possessió t'ha injectat al cos. Estigues disposat a quedar-te nuu, a que en el proper instant tot desaparega de davant teu.

Voler, voler, voler, més, més i més. Tot per a ser feliços. El mecanisme mental que desencadena eixe procés, és el mateix que s'encarrega de fer-te sentir ansietat quan alguna cosa d'eixe "tot" et falta. El mer fet de desitjar una cosa i una altra, i una altra, t'encadena al sentiment de desgràcia que implica no aconseguir eixes coses.

Germans, no puc fer altra cosa que rebutjar la possessió. Els conceptes riquesa i pobresa manquen del contingut necessari per entrar al meu vocabulari. Totes dos impliquen algun tipus de propietat. Si no hi ha possessió: res és teu. I si res és teu: res no podrà desesperar-te.