Baixem del tren

Solem lamentar-nos perquè creiem evitable allò que causa el nostre lament. I curiosament, creiem també que qualsevol altra successió dels fets, haguera resultat positiva comparada amb la viscuda.
Podem lamentar-nos per amargor, per penediment, per vergonya... però mai per a sempre. Açò significa que hem de comprendre la naturalesa de les emocions.
Para't amb calma, i reflexiona sobre què causa el lament. Visualitza cada detall d'allò que ha succeït. Pensa en què hagueres pogut fer tu per evitar-ho, però pensa-ho sense creure't amb poders per endevinar el futur, ni per llegir pensaments, i sobretot sense creure't perfecte.

Comprovaràs que en veritat, el teu entorn escapa al teu control. Tot un bombardeig de realitats descontrolades, això és el que vius dia a dia. El poc control que podem exercir és temporal, i en la majoria dels casos il·lusori. L'estat d'ànim no ha de veure's afectat cada cop que l'entorn patisca un canvi incontrolable.
Habitualment tendim a pensar que podem, o pitjor, que deguem controlar-ho tot. Però res més lluny de la realitat. Pretendre el control és un mal hàbit, és un pou de frustracions.

Els mals hàbits, acaben derivant en processos automàtics de la ment. Els estats d'ànim negatius tenen la capacitat -per sí mateixos- de reproduir mecanismes, que s'ocupen d'interpretar l'entorn de tal forma, que la negativitat s'autoperpetua. En altres paraules: quant més ens centrem en sentir una emoció negativa, més nociva es torna.

Un passatger de tren pot veure molts paisatges diferents durant el seu trajecte, la seua ment està atabalada de tanta informació, però no pot descriure amb detall cap dels escenaris que travessa. I quant més s'hi fixa, més se n'adona de la impossibilitat de percebre els detalls. En canvi, un caminant que es deté a observar tranquil·lament un paisatge, pot veure cada escena, cada instant. I quant més estona està quiet observant, més detalls veu aquest caminant.

No podem lamentar-nos de no gaudir del paisatge mentre estem muntats al tren.