Sí, No, Blanc, Negre, Tens raó, T'equivoques... Hahaha! L'eterna comèdia.

dilluns, 7 de novembre de 2011

Així camine, sense Déus, amb el Cosmos

Parlar de Déus manca de sentit per a mi. Des de fa un temps he deixat les portes obertes a la possibilitat d'adoptar unes creences que, inclogueren alguna cosa a la que anomenar Déus. De fet espere que eixes portes mai no es tanquen. No obstant, he comprovat que quan més obertes han estat, aquests possibles Déus han acabat per esfumar-se.

Després d'analitzar com he viscut les meues creences, com les he simbolitzat i com les he interioritzat, em sembla que els Déus no poden evitar ser figures alienes -d'alguna manera- a la pròpia vida. És a dir, al procés de viure. Cert que sóc jo qui trie què és un Déu i què significa per a mi, i que jo el cree com vull; tot i això, sempre he tingut la sensació de que, d'alguna forma, era un estat -el diví- inassolible. Era com visualitzar la perfecció. Una perfecció sorgida d'un esperit, en el fons atemorit per la idea de la imperfecció.
Per més que imaginava, sempre semblava que em trobava un pas per darrere d'allò diví. Pense que és com una quimera. És el reflex d'allò que aspirem a ser, però amb l'inconvenient d'estar subjecte a la condemna de romandre sempre sota els seus designis. Sota els designis i les paranoies de l'horitzó, de la meta.
He descobert que no cal cap meta per a viure!

Déus són els que miren des de fora les insignificants existències pecaminoses, i condemnadament imperfectes dels éssers que els han creat.
Déus sense vida ni mort. Perquè la mort forma part de la vida, és -almenys- la cloenda d'una fase, o la transició a una altra, qui sap.
Els Déus em resulten figures covardes, que defugen el dolor perquè tenen por d'enfrontar-s'hi. Déu anomene al propi deliri de concebre's a un mateix com una cosa eternament inacabada. Quin millor Déu que un que busque conèixer els seus patiments, i traure'n profit? Aleshores sí que seria infal·lible. Aleshores ja no seria un Déu. Perquè aquest paper, aquesta capacitat, és tranquil·lament assolible. No és cap deliri que arrossega la humanitat com un pes encadenat al turmell.
És paper nostre convertir en gaudi i ensenyança els entrebancs de l'existència, per poder cridar ben alt: "Estime la vida!" Els Déus són ja figures febles i mediocres, que he superat.

He descobert que no cal assignar un component humà com un Déu a cap aspecte de la natura. El cosmos en sí mateix ja és tan sublim i tan infal·lible per sí, que mirar de concebre'l humanitzat significaria restar-li bellesa.

Sé que puc comunicar-me amb la natura, amb tot l'univers. És així com em relacione amb el coneixement, amb l'espiritualitat, amb la meua essència i la de totes les coses.
Els camins de la saviesa són molt diversos, i vet ací la seua riquesa, en la valia de totes les possibilitats alhora. I quin millor savi que aquell que sap el que sap, i també el que ignora?

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada