No t'oblides de riure

Em veig com una roca perduda a l'espai més profund. Una roca xicoteta que flota per la immensitat del cosmos. A res ni ningú li importa el més mínim si xoque contra algun altre cos interestel·lar, o em passe l'eternitat viatjant. Sóc insignificant. No sóc transcendental per a res. El meu més victoriós èxit, o el meu més estrepitós fracàs no li importen a ningú. Em reconforta tant! Em sent tan i tan lliure!

La societat, la cultura, les persones, els vincles, les relacions... són l'aspecte que he decidit que tinga la superfície de la roca que sóc. Són els components que he creat, per a crear alhora, la meua modesta atmosfera.

Des de fora se'm pot veure com un mini univers, però a mesura que t'apropes a mi, la immensitat de la meua creació, supera infinitament l'espai on em trobe. Sóc el meu propi univers. Un univers sense centre.

Músiques, vestits, paraules, idees, construccions, cares, costums... quines coses més estranyes em presenta la vida. No puc evitar riure de totes elles. Però no un somriure maliciós, ni burleta. Sinó un somriure de sorpresa, de descobriment i curiositat. Quines coses tan exòtiques puc observar en les vides que m'envolten, que no són més que altres roques flotant pel cosmos, amb la seua superfície i atmosfera pròpia.

Com em puc resistir a dibuixar un somriure, al contemplar la riquesa de formes i camins que han seguit totes aquestes xicotetes roques viatgeres? Que tingueu sort totes en el vostre viatge!