El que haja de ser, serà

Lluny de creure que tenim un destí prescrit, m'he adonat que intentar incidir sobre el futur (eixe concepte que perseguim constantment), resulta ser una tasca frustrant, pel simple fet que està subjecte a infinitat de factors sobre els que no tenim el menor control.

Opine que hem de deixar d'esforçar-nos per mantenir certs aspectes de la vida, sobretot aquells vinculats a les relacions personals de qualsevol tipus (amoroses, amistoses, afectives, familiars...). Pense que és el desenvolupament natural dels individus, sent ells mateixos, amb la idiosincràsia de cadascú, el que acabarà per determinar els grups humans, del caire que siguen.

Mentre es dóna la creació espontània, natural, original, genuïna, d'aquests grups, simplement cal viure. Viure la vida pròpia, personal, amb tranquil·litat i en pau. Viure-la lluitant amb estima, per construir-te a tu mateix, formar-te en tots els sentits. Estimar-te, mai menysprear-te. Valorar-te, mai jutjar-te. Percebre't com a digne mereixedor d'una vida íntegra, plena i satisfactòria.

I el que haja de ser, serà. Amb qui siga. I serà de manera voluntària, lliure de qualsevol tipus de pressió, coacció o manipulació. I serà un amor, afecte, amistat... pur, sòlid, gran, enorme.

Ara, vivim. Cuidem-nos.