Ànima mestra

El temps no passa debades, després d'una experiència dramàtica, el cervell roda milers de vegades més apresa que de normal. La ment ens proporciona l'oportunitat de créixer-nos fins ser com figures quasi totpoderoses, o enfonsar-nos com a éssers maleïts. L'estabilitat emocional no brilla massa i cal anar aclarint-la.

La Gran Tempesta ha passat, però queda la desolació i algun que altre núvol, que encara deixa caure alguna gota de pluja.
El desastre... pot passar alguna cosa pitjor encara?
Sembla que tocar fons té una cara positiva, i és que pots pensar que l'únic que t'espera, en qualsevol cas, millorarà la situació, o almenys no l'empitjorarà de manera dràstica. Però qui sap...

Gràcies a l'ànima, que m'ha advertit d'allò que li estava fent. La maltractava dia rere dia, sense contemplacions, sense escoltar els seus crits. És l'ànima la que m'ha salvat, cridant-me entre gemecs de dolor. Res ni ningú s'haguera mai adonat com ella del meu estat.
Ella em cuida. Ella vigila, però no com ho faria una figura opressiva, sinó que mira per mi, pel meu bé, em protegeix de mi quan cal. Ara he de cuidar-la jo, he de mirar per ella. La vida no pot existir amb una guerra entre Cos i Ànima. Li ho dec tot. Li dec ser Jo, i mantenir-me sent Jo.

L'ànima m'ha recordat amb la determinació d'un vell que ha après la lliçó de la vida, que m'estava abocant a l'autodestrucció. No he pogut fer una altra cosa que fer-li cas. Era inevitable obeir-la.

Ha sigut tan evident que tenia raó...