Obrint-se a les creences

Algunes persones, quan pensen sobre creences, es plantegen habitualment la següent qüestió: ateu o creient? Però no saben massa bé què significa cada cosa. Probablement només s'estiguen referint a si creus en l'existència del déu de la mitologia cristiana (o de qualsevol altra religió majoritària monoteista), o no. La seua concepció de divinitat es redueix a aquest concepte.

Però el concepte de divinitat moltes vegades és confós i es fon amb emocions i sentiments molt complexos. La varietat de creences és tan vasta com la imaginació humana. La pregunta clau sobre aquest tema sembla ser: existeix déu?
A aquell que em fera aquesta pregunta li diria que abans hauríem de tenir clar què m'està preguntant, per tant i abans de res: què és déu?
Immediatament faria una reflexió sobre com sabem què existeix i què no. Personalment, defense la idea de que allò que existeix és allò que som capaços de percebre a través dels nostres sentits externs i interns (com ja he explicat en entrades anteriors).

Per tant, si hi ha algun conjunt de sensacions, emocions o sentiments, així com algun tipus d'objecte, actitud, comportament... al que algú anomene déu, aleshores existirà déu. No de manera objectiva, no de manera universal ni absoluta, però en algun "lloc" existirà. L'objectivitat és una il·lusió, una trampa mental en la que cauen habitualment els humans.
No obstant existeix una paradoxa, i és que seguint amb el subjectivisme, si algun individu creu en l'objectivitat, aquesta existirà en algun "lloc". Però l'essència de l'objectivitat és que ha d'existir en tots els llocs. Tot i això, la resposta a aquesta paradoxa seria que l'existència d'aquesta objectivitat, és merament subjectiva, no objectiva. Així que resultaria ser un miratge.

Seguint amb el tema, podríem dir que per exemple, els humans parlem de felicitat, d'amor, de simpatia... Existeix la felicitat? I l'amor, i la simpatia? Si aquests existeixen, perquè no déu? I dic jo que si existeix un déu, perquè no poden existir més d'un?

Si a una persona que se sent feliç se li pregunta si creu en la felicitat, afirmarà sens cap dubte que sí. Podrà dir-nos: Mira'm, jo sóc la prova de que existeix, jo sóc feliç. De fet, qui té assumida l'existència de la felicitat, en qualsevol cas preguntaria: eres feliç?
Igualment, si a una persona que sent una relació especial amb una sèrie de percepcions a les que anomena "déu", se li pregunta: creus en déu? Afirmarà que sí. En realitat ella seria la prova.

Aleshores, si el que ens interessa és saber sobre la relació d'una persona amb alguna cosa anomenada déu, caldria tal volta canviar la pregunta Creus en déu? per Tens cap déu?

Aquesta pregunta implica l'acceptació prèvia de que l'existència de les coses és relativa, purament subjectiva. I ens obrim a acceptar amb normalitat que altres persones no incloguen a una cosa anomenada "déu" en la seua existència, o que pel contrari, sí ho facen.
D'aquesta manera, la pregunta queda oberta per complet a respostes de tot tipus. Podrien contestar-nos que sí, que tenen dos déus, o vint-i-tres, o cap, o que ells són els seus propi déus, i que fins i tot tots podem ser déus.

Al fanàtic ateu se'l tortura amb la possibilitat -intrínseca en la pregunta- de que déu existisca d'alguna manera, en algun "lloc" -com deia. Al fervent deista o teista se'l turmenta amb una possible resposta negativa. I a l'intransigent monoteista se'l martiritza amb una resposta tipus: Onze.

S'eliminen els dogmes i la universalització dels pensaments i les percepcions, acceptant la riquesa de la capacitat humana per tal d'interpretar i explicar-se l'entorn.