Eres la llum de la meua vida. Aplegues a tots els racons de la meua ànima. No deixes res a fosques.
Sempre estàs amb mi. On vaja, sempre escolte la teua veu, sempre em parles, m'acaricies, em beses. Fregues els teus llavis per la meua pell. La teua llengua, tendra, humida, extremament delicada, s'arrossega per mi.
Sent el teu calor, el teu alè. M'aborrona, em dóna calfreds que em recorren tot el cos. La teua veu dolça com la mel, murmurada a l'orella amb suavitat, amb lentitud, em provoca la rendició.
Eixa mirada, infinita. Capaç de transmetre l'amor més intens mai imaginat.
Et filtres a través de mi com qui es passeja amb ganes de joc. Innocent, pura, simplement perfecta.
Crec que mai deixaré d'estimar-te. Amor, t'estime! T'estime amb la profunditat que s'estima la vida.
Has aconseguit la fita més gran que pot aconseguir ningú: tu i jo som una sola cosa. Tu eres el Paradís.
Un bes del teu millor amant.
Ja feia temps que volia tenir temps i deixar-me caure a vore que trobava. No està gens malament, i dic no està gens malament perquè ùltimament tinc com una mena d'al·lèrgia a tot el que semble amor.
ResponEliminaEn qualsevol dels casos aniré passant per veure que més puc trobar ;)
pD quan passe ja explicaré com se'n conten vint quan es menjen la pobra fitxa.
M'alegra que t'agrade el bloc.
ResponEliminaI amb l'amor, doncs si aquest pot acabar de sobte, hem de saber que també ho pot fer la tristesa o el ressentiment.
Una abraçada!