Ara, he vist l'evidència. No pot ser. No ha de ser.
Definitivament no ha tornat l'esperit al mateix cos. Aquella conjunció que un dia va ser centre de les meues cures, en algun moment va deixar de ser-ho.
La virtut humana de l'esperança i la il·lusió, moltes vegades es tornen condemna. Es tornen com un pes mort que l'ànima arrossega. Com una corda que esprem el pit i no et deixa respirar.
Deixeu-me, no em parleu més, no ara. Ja ho he comprès. Deixeu que amolle el pes i trenque les cordes, necessite respirar. NECESSITE RESPIRAR!!!!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada