Sí, No, Blanc, Negre, Tens raó, T'equivoques... Hahaha! L'eterna comèdia.

divendres, 6 de juliol de 2012

Tranqui, relaxa't

Quan me n'adone que els estats que em provoquen algun tipus de malestar, o els sentiments que experimente davant situacions externes presumptament adverses, són creacions pròpies que es reforcen en un cercle viciós, quan ho comprenc, de sobte, el sofriment cessa, la boira desapareix, la respiració es calma, i el cos descansa.
Tots els pensaments, el llenguatge, la cultura... tot quan passa per la meua ment pertany a una concepció esclava del Jo, encadenada a les convencions socials i als hàbits mentals que l'acompanyen.

Des de la finestra de la meua nau, no existeix un Tu o un Ell, ni una Ella aliens a la meua interpretació. Considere que existeixen perquè els percep, però és qüestió meua, i només meua, si al interpretar-los ho faig com si es tractaren d'una espècie de càncer dins meu, d'una massa apegalosa contamiada i contagiosa de condicionants.
Les morals, convencions, lleis i prejudicis són conseqüències d'interpretacions concretes d'allò que percebem. No existeixen aquests conceptes més enllà de l'imaginari humà.

En moments d'inquietud m'ature, em detinc, em concedisc un instant, el necessari. Observe com em sent. A què es déu eixa sensació? Observe l'objecte que provoca el meu patiment. M'aprope a ell en aquesta escena mental, i heus ací la meua sorpresa quan observe que eixe objecte és una titella amb fils, i endevineu qui està movent-los, qui s'amaga al darrere d'ella per dotar-la de veu: Jo.

Qualsevol moral, qualsevol cultura, no és ni més ni menys que la derivada d'una interpretació. Aquesta interpretació, natural i inevitablement, varia segons la consciència que processe les percepcions sensitives.
Les amenaces a l'esperit són en realitat fantasmes: sols apareixen quan es creu en elles. Quan la ment confon aquests fantasmes, sovint els atorga grans poders, i fins i tot plena autonomia, cosa que provoca que prenguen el control sobre u mateix. Però aquestes malaurades il·lusions no són en absolut tangibles. No són res, no signifiquen res, simplement no són.

Pressió, ansietat, desmotivació, estrés, depressió, por, incertesa... però de què? A cas importa? A cas té algun sentit buscar una resposta d'eixes que s'escriuen a la pedra?
Això que et martiritza té poder de martiri gràcies a tu. Qui li atorga eixa capacitat sinó?
Jo sóc el meu espai, el meu planeta i l'univers que el conté. És aleshores, quan em veig així, quan sóc invencible, quan la por és un concepte extint i ridícul.

Observe la Terra, el planeta... des d'allà dalt. És immens, preciós, elegant. Conviu amb perfecta dignitat amb el Sol, la Lluna, i la resta de planetes. En la seua superfície es produeixen explosions de vida i de mort, patiments i alegries, destrucció i creació... però a mesura que m'allunye... ací està de nou... la Terra, tan bella com sempre, possibilitant la vida.
Som un fenomen fugaç, pràcticament com un fet anecdòtic en el transcurs de la seua existència. Som insignificants en la seua magnificència. Qualsevol adversitat o contratemps serà superat per la seua extraordinària capacitat de reequilibri.

Els nostres pensaments pertanyen a una escala ínfima del nostre ésser, de prop semblen titànics monstres, invencibles, aterridors, o simplement molests... però quan prenem perspectiva per observar la bellesa del planeta que som, ens observem a nosaltres mateixos com éssers magnífics, omnipotents. No existeixen ara sensacions relacionades amb els xicotets contratemps de la quotidianitat, sinó una sensació plena: l'experiència de la vida.

1 comentari:

  1. A mí lo que me relaja es leerte, ¡gracias!

    Un abrazo, Kosmos.

    ResponElimina