L'abisme del Caos

Imatge de Llucià Riba

Es prostra davant meu una nova veritat. La llibertat és la finalitat reclamada per tota
ideologia, sense excepcions. Si no ho és per a tota la població, sí per als seus ideòlegs. Com negar voler ser lliure? Tothom vol ser-ho. Tothom ha assimilat la paraula llibertat i l'ha vinculat a una cosa positiva, desitjable. Si tots volen ser lliures, per què continuen havent guerres ideològiques? Molt senzill, la llibertat ha sigut substituïda per un producte envassable, transportable, manufacturable, i ha sigut venuda en mil i una edicions.

Tenim llibertat proletària, llibertat silvestre, llibertat armada... Cada franquícia ens ofereix el seu catàleg, amb el seu producte estrela: Eau de Poble, Aigua de Mercat, Fragància de Treballador, i fins i tot edicions de luxe com l'Essència de Capital o Frescor d'Obediència.

Però aquesta llibertat democràtica no és més que una perversió, un simple vocable, una cosa definible i assimilable, mastegable i digerible pel sistema.

La llibertat, autèntica tal i com jo l'entenc, no se circumscriu en cap ideologia ni règim. La llibertat és tan immensa, que ni tan sols cap en una declaració de principis. La llibertat humana és l'estat en què la voluntat no depén dels tentacles dels condicionaments d'altris.

Quins condicionaments són aquests? Quins tentacles són aquests? Són els condicionaments generats i viciats per la massa social, la cultura, el protocol, l'aparença, la tradició i el costum, la formalitat, allò correcte. En definitiva: allò moral, el bé i el mal. Tot gira al voltant d'aquest monstre de dos caps.

I els tentacles? Els tentacles són els braços a través dels quals actua eixe monstre bicèfal: l'Estat, l'empresa, la banca, la justícia, la policia, la religió... Però la feina bruta, la feina de formigueta constant i incessant, corre a càrrec del ciutadà, de l'anomenat Poble. El Poble és el servent més fidel i submís que hi ha. El Poble és el principal consumidor de "llibertat" embotellada. Perfums en diferents presentacions, i totes contenen el mateix producte: la por. Manifestada aquesta amb la inseguretat, l'obsessió, el control, el recel, la desconfiança, la sospita patològica...

El Caos, amics lectors, ens crida des de més enllà de l'abisme. I ens parla d'una llibertat tan extensa com nosaltres vulguem. L'abisme és el camí inevitable a tan gran tresor, un camí que conté infinits recorreguts. A mesura que ens endinsem en aquest sender, les delicades ampolles de perfum es tornen càrregues que pesen, i quan més distància avancem, l'aroma es torna vapor de sofre, i ens obliga a abandonar tot amb quant havíem iniciat el viatge.

Tota provisió l'haurem de recol·lectar durant la nostra aventura.

Un any, pràcticament, sense escriure. Una interrupció de l'escriptura, un descans merescut després del gran ocàs de la meua vida, almenys fins el moment. Un ocàs en el que he descendit a profunditats terribles. Però un ocàs que, alhora, m'ha proveït d'una gran capacitat per a renàixer de les pròpies cendres.

Afronte d'ençà aquells dies de nova aurora la vida amb una ànima feliç, forta i valenta com mai.

Torne ara hui, en un moment simbòlic important en el que el Sol inicia el seu nou descens, i jo, amb l'experiència de lliçons que duraran sempre, em consagre a la vida amb l'humor que es mereix, i amb la determinació de qui afronta el gran repte: la meua obra. Sense esperança ni derrota, sinó amb la tranquil·litat d'experimentar cada moment amb la intensitat que demana, i traure'n els coneixements necessaris per a poder recórrer el següent tram d'aquest abisme.