Els escenaris

Tots anhelant ser lliures, però sense comprendre la llibertat autèntica. Tots buscant algun mediocre que els diga que sí amb el cap, que sí que són lliures. I amb això, continuar esperant que la vida els vinga programada, sense sorpreses que alteren les seues existències automatitzades.

Per què la majoria no anhela eixa llibertat autèntica de la que parlàvem en l'anterior entrada? Molt senzill, perquè la seua imaginació està limitada per les fronteres de l'escenari sociocultural preestablert. La seua imaginació, la de la majoria, només pot imaginar versions d'idees ja pensades, de models ja produïts, i de fenòmens ja ocorreguts. Com esperar que aquestes persones vulguen dinamitar eixes fronteres? Ni tan sols expandir-les! Encara els sobra espai i tot. Eixa massa social té una espècie d'agorafòbia imaginativa. La llibertat els dóna vertigen.

Pel contrari, el creador en potència necessita nous escenaris, rebentar les fronteres, esborrar les línies i trencar els límits. La cultura és per al creador com els murs d'una cel·la que es fa més i més menuda a cada instant, així que per mera supervivència, s'encarrega de destruir-la. La ment creadora imagina múltiples realitats, totes possibles i inèdites. Ell és el que cerca revolucions diàries. Ell és el que revoluciona cada moment.

Però alerta, la creació està destinada a les ments aptes, a les que imaginen altres universos. I aquesta aptitud no és res innat ni està reservada als escollits, sinó que està preparada per a ser assimilada per tothom. No obstant, pel que es pot observar en el dia a dia, no és fàcil això d'imaginar realitats paral·leles o alternatives.

He de dir que tot aquell que anhela llibertat, en realitat, és perquè té en ment una realitat que busca ser materialitzada, i l'escenari que l'envolta presenta límits. Serà necessitat fonamental saber i aprendre com transformar el nostre escenari. Abans, però, ens cal conéixer quin escenari volem, quina és la nostra voluntat, i saber la distància entre allò que anhelem i allò que tenim.

El camí de l'abisme compta amb multitud de ramals i senderols que no són més que aquestes xicotetes voluntats que ens fan créixer i aprendre: les nostres xicotetes obres. Passeigs necessaris enmig del gran viatge.

Si volem crear escenaris nous, hem de ser capaços, abans, d'imaginar-los.