Sí, No, Blanc, Negre, Tens raó, T'equivoques... Hahaha! L'eterna comèdia.

divendres, 4 de novembre del 2011

La Voluntat d'Ésser

Què és el motor de la vida humana? La supervivència, com deia Darwin? La Voluntat de Poder de Nietzsche? Pense que el motor és la Voluntat d'Ésser, és a dir, la voluntat de veure's a un mateix de la manera desitjada.

No puc evitar qüestionar la Voluntat de Poder de Nietzsche, perquè de ser així, implicaria que tothom desitja dominar. Però pense que hi ha multitud de factors (circumstàncies, trets personals, context social o econòmic...) que poden donar com a resultat una persona que busca ser dominada, dirigida. Poden existir molts motius per a açò: comoditat, servilisme, facilitat, superioritat moral... I en relació amb aquest últim, com a curiositat, em ve a la ment una possible contradicció nietzschiana, entre la fase del Camell (Així parlà Zaratustra. De les tres metamorfosis) i la Voluntat de Poder. Diria que el Camell es troba còmode veient-se a sí mateix com aquell que pateix les desgràcies humanes, el que les carrega al seu llom, el que arrossega el pes de la servitud.
Tal volta siga la Voluntat de Poder el motor per a caminar cap al Superhome, però no el motor de la humanitat en qualsevol de les seues fases.

La Voluntat d'Ésser és el desig de veure's reflectit en allò que un imagina. La pretensió de veure's formant part d'allò que, en conjunt, configura una realitat -subjectivament- adequada. Les realitats estan formades per micro-realitats: situacions contínuament canviants. Inclòs a aquests nivells, allò que mou als humans és veure's en cada moment, en cadascuna d'eixes micro-realitats, essent com considera convenient.

Arribats ací, em sorgeixen unes qüestions:
Què seria de l'anhel de veure'ns a nosaltres mateixos d'una manera determinada, si no existira cap altre individu per a confirmar eixa auto-imatge?
La Voluntat d'Ésser va lligada a la manera en que ens perceben i interpreten la resta d'individus?
És una qüestió d'imatge allò que mou a la humanitat?

Pel moment, el que em sembla més clar és que: Percebem i interpretem l'entorn, i en base a això, creem una auto-imatge mental de com considerem que hem de ser en un moment determinat. Això és la Voluntat d'Ésser. És el desig de percebre canvis en els que, a través d'ells, ens vegem reflectits com ens agrada. I no és a través dels canvis que comprovem que vivim?
I potser, i dic "potser", d'això tracte la supervivència. I potser també, siga aquesta una forma distinta d'enfocar la Voluntat de Poder, potser...

20 comentaris:

  1. Creo que Nietzsche no considera "poder" a lo que tú denominas peyorativamente "dominar".

    Pero en cualquier caso, una Voluntad fuerte, dominaría no sólo las circunstancias, sino a las personas que, en dichas circunstancias, pueden conducirnos al éxito... y no lo haría por un ansia de gobernar, sino de conseguir realizado sus deseos. Sin ningún tipo de traba moral o de otro tipo.

    ResponElimina
  2. Crec que, en el context del teu comentari, no acabe d'apreciar eixa presumpta diferència entre governar i dominar. El fet de governar és fruit d'una voluntat (forta o no, m'és indiferent). I aquesta voluntat és fruit del desig.

    Aparentment, dos casos distints: Governar altres persones per ser eixe l'objectiu; o governar-les com a conseqüència d'una suposada voluntat forta. Ambdós casos desemboquen en la mateixa mar: la dominació.
    No obstant pot haver dominació natural, dominació conscient, inconscient, planificada, etc... Amb açò vull transmetre que voluntats hi ha moltes i de molts colors, i unes que contradiuen altres, fortes o febles, corruptes o sensates. No sóc capaç d'entendre què és eixa voluntat en majúscula.

    Per cert, pense que el concepte "manca de moralitat" és una moral en sí mateixa, tan complexa com puga ser-ho qualsevol sistema de valors.
    L'èxit és un valor immers en uns paràmetres, que han sigut creats amb anterioritat.

    ResponElimina
  3. Como Foucault ya explicaba, no existe relación en la naturaleza carente de poder. Cada acto de voluntad es un acto de poder. Se use la fuerza o la palabra, el cariño o el chantaje, cada resultado es una prueba de la compleja red de poder que nos atraviesa por todas partes.

    Si alguien hace un favor a otra persona buscando aceptación, satisface un deseo personal que, aunque no sea fruto de un carácter auténticamente libre, expresa un poder potencial (la búsqueda de la aceptación) y su final materialización (el logro de dicha aceptación).

    En el fondo no importa si tal objetivo es puro o no pues, sólo mediante la persecución de los deseos se obtiene la experiencia y el conocimiento que permiten identificar deseos genuinos y auténticos.

    Sin experiencia no hay aprendizaje, y dominación/libertad es una vez más esa dualidad occidental que separa los dos principios de la existencia creyendo que pueden existir uno sin el otro.

    Mi Voluntad usa a muchas personas, pero no pretende dominarlas: cuando me dan lo que anhelo, son libres de nuevo. Y la Voluntad de otras personas me usan, me fije o no en ello, y a menudo con mi asentimiento: no buscan dominarme, sino satisfacerse a sí mismas, y lo comprendo perfectamente.

    Decir que el concepto de "falta de moralidad" es una moral en sí misma es un oxímoron. La moral es un conjunto de reglas estables y yo abogo porque uno decida en cada instante qué le parece bien y qué le parece mal.

    Como Nietzsche decía "no existen fenómenos morales sino interpretación moral de unos fenómenos".

    Si estás contento con tus actos, y te reportan beneficios, adelante. Si no lo hacen, cambia.

    Introducir moralidad en los textos de Nietzsche que es, precisamente, lo que Nietzsche trató de aniquilar, tiene a mi parecer un regusto amargo. El filósofo está más allá del bien y el mal, como lo está el niño de su tríada camello-león-niño. Cada acto es puro, por ello se encuentra fuera del ansia categorizante del moralista.

    Haz tu Voluntad será toda la Ley.

    ResponElimina
  4. Tot i que per a res és determinant, tinc entés que Foucault va modificar el seu discurs sobre les relacions de poder en la darrera etapa de la seua vida.

    Molt cert és que a través de la persecució dels desitjos s'aconsegueix l'experiència, però no és perquè la voluntat siga l'element clau. La voluntat, provinent del desig, és un baula més en la cadena dels processos que intervenen en la nostra relació amb l'entorn i nosaltres mateixos. L'element clau, diria jo, és la interpretació (i en properes explicacions de futures entrades del bloc, explicaré perquè).

    Per descomptat que, com deia Nietzsche, "no existeixen fenòmens morals, sinó interpretació moral d'uns fenòmens". Aquesta afirmació, amb la que no puc estar més d'acord, entranya una deducció interessant: Hi ha processos (fenòmens) en que el desig és posterior a la interpretació. Primer interpretem, i posteriorment, en base al significat d'allò percebut (interpretació), desitgem. El desig no es lliura dels valors tan fàcilment com insinues (de fet, no pot lliurar-se'n).

    Sé a què et refereixes quan m'alertes de la presència d'un oxímoron. Però comprovaràs que l'explicació que dones del concepte "manca de moralitat", no està lliure de moral, entenent "moral" com "valors", fruit aquests inevitablement de la interpretació. Jo negue la possibilitat d'inexistència de valors, mentre existisca la interpretació.

    La moralitat (què està bé, i què està mal), prové de la interpretació. Si la teua cosmovisió es basa en la voluntat, automàticament estàs convertint aquesta en la mesuradora de la teua moralitat. Allò que s'ajuste a la teua voluntat estarà bé, i allò que s'allunye, malament. Dir "bé", "correcte", "moral", "encertat"... són maneres distintes de referir-nos a un sol concepte: allò que ens fa sentir satisfets, plens, a gust, etc... allò que ens agrada.

    Com a apunt, pense que caldria assabentar-se bé, de si la moralitat a la que s'enfrontava Nietzsche (aparentment a qualsevol tipus, a tota moralitat), estava fonamentada en el rebuig a la moralitat de la seua època. És a dir, el rebuig a la moralitat vigent. Per tant es podria pensar que, al igual que els valors, el que intentava transmetre era una necessitat de rebutjar tots aquells que no foren propis. Calia destruir els valors preestablerts, desvincular-se d'ells, desprendre's. Nietzsche no parava d'insistir en la creació d'uns nous valors, en crear i crear. Els valors són fruit de l'atorgament de significat a l'entorn i a u mateix. A mi em sembla que la moral, dins d'aquesta concepció nietzschiana, queda dissolta en l'acte de construir nous valors. Si a aquest fet se li diu "desaparició de la moralitat", ho entenc.

    En qualsevol cas, el que diguera Nietzsche, tot i ser, per a mi, de gran interès i digne d'anàlisi, no té la menor rellevància. Només faltava recórrer a l'argumentum ad verecundiam.

    Respecte al darrer lema (Fes la teua voluntat, serà tota llei), doncs, per mi, que cadascú tinga les seues frases, les seues màximes i els seus lemes. Per mi com si el lema del meu veí és: "Regala un caramel a cada gat que et trobes pel carrer".
    No pretenc ni molt menys ridiculitzar la frase, de fet m'agrada molt, però no deixa de ser fruit d'uns valors que pertanyen a un sol ésser. No tenen major transcendència més enllà d'u mateix.

    ResponElimina
  5. Amigo Kosmos:

    Lo que apuntas básicamente con tu mensaje, que "estos valores no tienen validez fuera de uno mismo" es una perogrullada. ¿Acaso hay algo que tenga valor más allá de uno mismo?

    ¿Qué cosa existe que posea validez fuera de uno mismo? Si nos hemos puesto las pilas, ninguna.

    Por ello, tal axioma, si lo compartimos como parece que es el caso, haríamos bien de ignorarlo y centrarnos en dar nuestra visión personal. Otra no hay.

    El entorno, en definitiva, no existe, es parte de nosotros, pues surge de nosotros y termina en nosotros. No nos relacionamos nunca más que con nosotros mismos.

    ResponElimina
  6. Khuai, si insistisc en eixa evidència, és perquè dels teus comentaris, no puc evitar percebre que per a unes coses tens un discurs ultrasubjectivista, però per a altres sembla que l'obvies. És una qüestió de coherència en l'explicació (no em referisc a una coherència entre "ideologia" i vida). Si a això li anomenes "canvi de paradigma", i així t'ho autojustifiques, per mi perfecte, m'és indiferent.

    Sembla que intentes expandir la teua concepció i divinificació de la voluntat a tota bestiola vivent. Sembla que et resisteixes a pensar que el teu discurs pot significar una cosa buida de contingut, o absurda, o poc interessant per a una altra persona (i no m'estic referint a mi eh). Del teu discurs percep també, que aquell que no l'interioritze (i el practique), és perquè no ha aprofundit el suficient.

    Per tot açò -repetisc-, insistisc en recalcar que els valors (i la priorització de la voluntat, com un valor més) només et pertany a tu. Que em digues que per a tu la Voluntat (en majúscula) és la rehòstia, doncs perfecte, de puta mare. Que el teu discurs destil·le menyspreu envers altres, pel simple fet de no compartir els mateixos valors que tu, no és que ho veja mal, és que no li trobe sentit. I més fonamentant-se el teu discurs en que la resta són una creació teua.

    ResponElimina
  7. Sobre mi "ultrasubjetivismo": estás equivocado si das por hecho que dudo por un instante de mis puntos de vista. Precisamente porque "nada es verdad, todo está permitido" doy a mi discurso prioridad sobre cualquier otro. Eso es para mí el subjetivismo, eso es para mí crear nuevos valores: darles validez absoluta.

    Por tanto, mis opiniones se aplican a todo lo que existe, pues nada me es ajeno.

    "Per tot açò -repetisc-, insistisc en recalcar que els valors (i la priorització de la voluntat, com un valor més) només et pertany a tu"

    Esta frase es una total perogrullada, de nuevo. ¿Cómo puede alguien realizar esta afirmación desde una perspectiva relativista? ¿No es un descarado absoluto? ¿O cómo puedes estar tan seguro? Di, si quieres, que no te pertenece a ti. Más no puedes saber.

    Todos los discursos son una creación subjetiva, y por ello todos los discursos han de ser 100% válidos para el creador y aquellos que lo comparten, y falsos para el resto. Pasarse la vida redundando en que "ese discurso es un discurso", me parece una pérdida de tiempo. Sobre todo si nos ha quedado claro que la realidad en sí jamás la tocamos. Como decía Robert Anton Wilson, si acaso eres capaz de acceder y percibir la realidad más allá de tus sentidos, ven a contármelo porque yo no puedo.

    Y sobre la "voluntad de poder" de Nietzsche, y su supuesta cualidad "dominadora", citar unos pasajes del prólogo de la edición de "Así habló Zaratustra" de Edimat, por Enrique López Castellón:

    * * * * *

    No se trata, entonces, de justificar el derecho del fuerte a oprimir y a dominar al débil -nadie tiene derecho a tratar a los demás con mayor dureza de como se trata a sí mismo-, sino de negar que el primero sea culpable de la miseria de quienes se muestran impotentes de afrontar la vida con la dureza que ello exige. La debilidad de los mediocres no puede empañar el derecho del fuerte a ser feliz en medio del dolor, pues no puede concebirse una vida en la que el gozo no vaya acompañado de sufrimiento.

    (...)Esto es lo más propio y primordial de la vida: siempre voluntad de poder, de mayor fuerza y energía. La expresión y encarnación genuinas de la voluntad de poder es el superhombre. La voluntad de poder determina las nuevas valoraciones que son el fundamento de la existencia sobrehumana. El hombre debe ser superado: y ello quiere decir que todos los valores de la moral corriente, que es una moral gregaria y tiende a la nivelación y a la igualdad, deben ser transmutados.

    (...)Al ser considerada desde el ángulo de la individualidad excepcional que se desborda en la plenitud de su riqueza personal, no es tampoco un deseo de dominar o de oprimir a otros, sino que significa, ante todo, un ansia insaciable de mostrar y de realizar el poder. Lo que le mueve es su propia abundancia y no la carencia de algo que quisiera apropiárselo.

    [la voluntad del débil] es síndrome de carencia, por lo que, propiamente hablando, no es auténtica voluntad de poder. [la voluntad del fuerte] es el signo distintivo de la donación propia de la sobreabundancia, y representa la manifestación genuina de la voluntad de poder. (...) Si los débiles tienden al gregarismo, los fuertes buscan la soledad.

    (...)Savater puntualiza que el poder del que habla Nietzsche es "el poder del artista, del creador, del aventurero, del amante del poder que todo lo vierte y nada pierde; el poder que está reunido consigo mismo, con lo que puede, y por tanto, desconoce el miedo a gastarse y a la insuficiencia, la ambición y el cálculo; el poder, que es lo que tiene, que crea lo que conquista y por eso da incesantemente sin disminuirse, pues lo único que le está vedado es perder...".

    * * * * *

    ResponElimina
  8. En cualquier caso, un discurso que divida la humanidad entre dominadores y dominados -heredero del marxismo-, atribuye a la historia un sentido objetivo, que como se dice en el mismo lugar de antes:

    "Ofrecer una explicación dialéctica del enfrentamiento de ambos polos [fuertes y débiles] supondría, para Nietzsche, conferir un sentido a la historia que trascendenría la voluntad de los creadores y que violentaría el carácter azarístico de la misma."

    Ser individualista consiste, básicamente, en colocarte en el centro del universo. Ser el Sol alrededor del que gira todo lo demás. No intentes, ni por un instante, hacer al individualista creer que hay algo más que él, y que existe en las cosas más sentido que el que él mismo les da.

    ResponElimina
  9. PART 1/2:

    No insinue que dubtes dels teus punts de vista, Khuai. Això ni ho puc saber, ni m'interessa.

    Al contrari que tu, jo no aplique els meus valors a tot quant percep. És a dir, puc pensar que una taronja és bonica, però la taronja en sí és aliena a qualsevol tipus de categorització. Aquest raonament es déu a que jo crec en l'existència (paral·lela a la meua) de la taronja, encara que mai aplegue a conèixer com és eixa taronja, ni si existeix realment. Això no em lleva la son ni em causa cap conflicte ni limitació.

    La frase "res és veritat, tot està permès", quines implicacions té? Perquè que res és veritat, ho tinc clar. I pense que res és veritat perquè d'alguna manera sé que estic condemnat a filtrar les meues percepcions i interpretar-les. Però atenció amb açò: si jo aplegue a aquesta conclusió, és perquè d'alguna manera, també sé que la resta d'éssers (especialment els humans) tenen la mateixa capacitat que jo, i compte amb ells per a afirmar: la veritat és subjectiva, així com les interpretacions i els valors.
    M'ha fet falta comparar, tenir en compte altres individus, que no són més que dades, informació. Seria absurd, pense, afirmar que tot és subjectiu, després de comparar dades amb éssers que són presumptes creacions meues. En un grau mínim, ínfim, inapreciable, o inconscient, he hagut d'atorgar a altres éssers una qualitat objectiva (o objectivitzada) per tal de fer-los servir de comparadors amb mi.

    Si l'argument a que "tot està permès" és que "res és veritat", i l'argument a açò darrer és que tu eres el creador total i absolut de tot quant perceps: a), l'argumentació no guarda una relació causa-efecte lògica, en altres paraules, no és un argument (una cosa no implica l'altra). No obstant, b), si les argumentacions a cada part de la frase ("res és veritat, tot està permès") són les que acabe de comentar al principi del paràgraf, em pregunte: quin sentit té la mera afirmació d'aquesta sentència? El fet d'estar tot permès implicaria que tot està lliure de condicionants, inclòs el de que "res siga veritat". És a dir, no caldria que "res fóra veritat" per a que "tot estiguera permès".

    Respecte al tema del discurs, per descomptat que un discurs és un discurs, i que si el defense és perquè els valors que impliquen tenen total validesa per a mi. Així i tot, és important donar-li una mirada, ja que cap la possibilitat que les implicacions d'aquest contradiguen el propi discurs.

    ResponElimina
  10. PART 2/2:

    En quant a la meua frase "els teus valors només et pertanyen a tu", tens raó en matisar que, en tot cas, sabré que no em pertanyen a mi.
    Pel que s'entreveu d'aquesta reflexió, i en la meua opinió, sembla que consideres la possibilitat que altres éssers creen uns valors, en aquest cas, compartits amb els teus (ja que contemples la possibilitat que els teus valors no et pertanyen només a tu). Això, pense, implicaria un grau d'objectivització.

    RAW deia que no podia percebre la realitat més enllà dels seus sentits. Jo m'ho crec, i compartisc la sentència (jo tampoc puc). Ara bé, ni de lluny m'atrevisc a afirmar que açò implique una regla de tres que porte a concloure en que tot és una creació pròpia en grau absolut.
    Com a curiositat afegir que RAW també deia que no podia saber res, que no podia estar segur de res. Tot i que avorrisc citar a altres per a intentar recolzar opinions pròpies (cosa que, no obstant, en ocasions pot portar a interessants perspectives, i per eixe motiu no ho considere, a priori, un mal hàbit), podria sentenciar amb total tranquil·litat que no puc negar la possibilitat que en algun moment puga accedir a una esfera de la realitat (ja siga meua o una d'absoluta) més àmplia, o més transcendental, etc.

    Per últim, dir que no dividisc la humanitat en dominadors i dominats. Simplement observe que en les relacions entre éssers pot haver dominació o pot no haver-hi. Com pot existir el fet d'anar calçat o descalç, i no per això dividir la humanitat entre calçats i descalços. La dominació és una cosa més, un factor més en l'experiència de la vida. Llançar una pedra a una persona podria respondre a la dominació, o a un repte personal de punteria, o a l'acte de satisfer un desig. Menjar-se una poma, igual. Quins són els nostres valors? La voluntat, la punteria, la dominació...? Totes juntes, algunes d'elles...?

    Per cert, en cap moment he intentat fer creure a ningú res. Per a mi, d'entrada, tenen el mateix valor un individualista que un col·lectivista, o un místic, o un ateu, o un monjo budista, o una persona que es declare Campió del Món en Patinatge sobre Arena. He sigut testimoni en massa ocasions de la limitació pròpia de les paraules. Aquestes solen ser l'objecte d'esforços considerables per seduir i magnificar idees.

    Com a nota final, diré que desconec a Nietzsche massa com per involucrar-me en un debat sobre ell.

    ResponElimina
  11. Hola de nuevo, Kosmos

    Me ha gustado leer tu argumentación, pero creo que no captas el fondo de la mía.

    I. Si no puedo estar seguro de nada, ni siquiera "nada es verdad" tiene una validez absoluta, sino individual. Como individuo, no me ha sido dado valor alguno que posea cualidad de verdad. Todos se han demostrado falsos. Siendo así, "todo está permitido": me corresponde a mí asignar los valores a las cosas, situaciones, objetos, sujetos... Y lo hago a través de mis sentidos.

    Si la realidad es incognoscible más allá de los sentidos, la realidad no es sólo subjetiva, sino que es inobjetivable. No puede hacerse objetiva ninguna experiencia.

    Cuando dices que concedes a la naranja existencia propia al margen de tu percepción, estás contradiciéndote de manera brutal. Tu percepción de la naranja es también esa existencia que le concedes al margen de tu percepción, nada escapa de tu percepción. Toda creencia que tengas es un resultado de una percepción concreta de las cosas que te lleva a una reflexión y de ahí a otro grado de percepción diferente.

    La naranja no es ni bonita ni naranja ni nada. No "es", sino que te parece. Por eso RAW rechazaba el verbo "ser" y procuraba emplear el sistema "e-prime" (escribir sin verbo "to be" en inglés) para ciertos textos suyos. Porque no sabía lo que nada "es", sino lo que a él le parecía en ese momento.

    ResponElimina
  12. II. El creador es aquel que supera el Vacío. Es capaz de acceder al Abismo, donde nada es, y todo se consume. Mira a su alrededor y no ve más que nada potencial. Desde sus seres queridos a sus recuerdos, todo podría ser falso, todo tiene tanto valor como él mismo decide otorgarle.

    Consciente de esto, el Creador, no obstante, se "objetiviza" a sí mismo en la realidad consensuada mediante su expresión artística: multiplicándose, expandiendo su radio de acción, el creador impregna todo lo que encuentra con su esencia. Pero de este modo la realidad acaba pareciéndosele, y así que vuelve a no ver más que a sí mismo. Y de ahí, al abismo de nuevo.

    En el fondo, el creador no es ni humano, ni blanco ni negro ni amarillo, ni hombre ni mujer, ni europeo ni africano, americano, asiático u oceánico... todas estas son categorías que encierran la realidad y la limitan, que en pos de simplificar la diversidad y multiplicidad de la vida, la reducen a un nivel apto para ser clasificado lingüísticamente. También Nietzsche tuvo que pelearse con el lenguaje para expresar su mensaje, y acabo optando por lo poético más que por lo discursivo típico del logos europeo.

    Al creador no le queda nada más que la Voluntad. No existe, retomando el hilo, más que la voluntad (de poder para Nietzsche). El individuo se percibe a sí mismo como centro de percepción y voluntad: se ve inmerso en situaciones, poseyendo preferencias, deseos,... Somos siempre en acción, no estáticos pero sucediendo. Sin embargo, el sujeto no puede en ningún momento dar validez a nada que no proceda de sí mismo, y esto lo impulsa a una bifurcación:

    -La auto-anulación/adoración de Dios: a través del suicidio, auto-lesión, pérdida de control sobre sí mismo, religión y sistemas espirituales (entiéndase como del Sendero de la Mano Derecha, es decir, de creencia en seres por encima de sí, o voluntades más altas que la suya, en un "Plan"...). Esto le sucedió, sin ir más lejos, a Descartes cuando formuló su solipsismo, que se enzarzó en la búsqueda de Dios como un descosido. Este es el camino de la adoración, pues el individuo adora en el fondo a un Sentido por encima de él que, en este caso concreto, piensa inexistente y eso lo desespera.

    -La auto-deificación: si soy solo o podría ser solo (en el fondo me da igual porque no puedo probarme nada a mí mismo), ¿por qué padezco? ¿por qué me niego a mí mismo? ¿por qué no hago exactamente lo que quiero? ¿no debería, de hecho, empezar a descubrir qué quiero realmente y hacer eso, sólo eso, y nada más? ¿por qué no cumplo mis deseos de una vez? Este camino conduce a hacer de un hombre un superhombre, un hombre fuerte que goza independiente de todo el sufrimiento aparente del resto del mundo. Sonríe como un niño que ha encontrado los secretos de la vida y es, probablemente, arrogante, caprichoso en ocasiones, dulce y agresivo según el momento. No busca el equilibrio, ni el nirvana, ni ninguna otra fantasmada, porque sabe que él es la más alta encarnación de la vida sobre la tierra, y todas esas ideas sobre estados mentales elevados o mundos ultraterrenos son obra de lo que Nietzsche llama "despreciadores del cuerpo".

    Aquel que no ha visitado el Abismo, jamás podrá entender la importancia de la Voluntad. Pero sin ésta, la visita al Abismo conlleva la pérdida del razonamiento y, con mucha probabilidad, la muerte.

    ResponElimina
  13. PART 1/2:

    Allò que existeix són invencions en forma de valors, i aquests són aliens a qualsevol intent de verificació o falsificació. No són ni una cosa ni l'altra. Dotar de vertaders o falsos els valors, té un component que implica una segona figura que certifique que efectivament són verídics o falsos; o bé jo mateix siga el qui atorgue als meus valors la qualitat de vertaders o falsos, cosa absurda, pense jo.

    Compartisc amb tu el fet que "tot estiga permès" en el sentit de que tinc absoluta llibertat (cap restricció) per a crear els valors que crega convenients, ja que no existeix cap referència universal d'allò que "ha de ser" un valor.

    Cert que mentre siga un ésser perceptiu-interpretatiu, només puc existir des d'una òptica subjectiva, això està ben clar. Però jo mantinc que la nostra ment funciona objectivitzant determinats elements de la nostra particular realitat. Atorguem les nostres capacitats perceptives-interpretatives a altres éssers. Així és com ens relacionem amb els diversos elements que componen la nostra realitat, independentment que siga una creació total pròpia o no.

    En quant a l'exemple de la taronja, com que no puc estar segur de res i em guie irremeiablement per la meua experiència, deixe les portes obertes a la possibilitat que eixa taronja existisca igual que jo existisc. Independentment que mai la puga percebre "tal com és", o no existisca en realitat. M'és indiferent. És la meua experiència la que em porta a deduir la naturalesa dels diversos elements de la meua realitat.
    Imaginant-nos en un univers absolut on poguérem percebre-ho tot, si ens posàrem unes ulleres amb lents roges, hi haurien elements que no podríem apreciar amb el mateix detall, i altres que simplement no veuríem. No obstant, eixos elements podrien apropar-se a nosaltres, i nosaltres a ells, i interaccionar. La meua experiència es basarà en allò que sóc capaç de percebre amb les lents roges, ja que no dispose de més sentits, però d'altra banda, consideraré la possibilitat que les formes que percep a través de les lents, siguen objectes que posseeixen unes característiques genuïnes pròpies, encara que estiga condemnat a no conèixer-les.
    Tu veus un problema en açò, i identifiques una espècie de limitació i deïtat exterior -i superior- a mi. Jo simplement veig una característica més del Kosmos, buida de cap valor per ella mateixa, i a la que jo, posteriorment, li atorgue bellesa, com li la puc atorgar al Sol, a una muntanya, o a una xica nua.

    D'aquesta manera, una vegada més, queda explicat com també jo crec que res és, sinó que en tot cas m'ho sembla. I per a que una cosa em semble quelcom, ha de ser percebuda i interpretada. I la meua experiència, de nou, m'indica que si percep alguna cosa, és perquè em sembla que d'alguna manera té una existència aliena a la meua. Una altra cosa serà les característiques que jo li atorgue a l'objecte, que seran purament subjectives. No existeix contradicció alguna.

    ResponElimina
  14. PART 2/2:

    Respecte a la teua utilització de "Buit" o "Abisme", etc. he de dir que no estic familiaritzat amb eixos conceptes tal i com tu els utilitzes. Jo empraria els meus mots també, em sembla perfecte expressar-se poèticament, en metàfores, etc... però intente fer-me entendre i emprar un vocabulari que assegure un mínim d'enteniment entre els dos.

    Entenc perfectament el que dius sobre la limitació del llenguatge i les categoritzacions (de fet he escrit en diverses ocasions en aquest bloc sobre eixos temes).
    Una cosa em crida l'atenció, quan dius que una persona s'objectivitza a ella mateixa: què és realment allò que està objectivitzant? Quins elements? Tots? Alguns? Per què? Què eres tu, des de quan, i fins on?

    La percepció de tu mateixa és la que determina el tipus d'experiència que vius. La pròpia autopercepció (siga quina siga) potser ja establisca uns paràmetres.

    Respecte al que dius del Sender de la mà dreta, entenc perfectament a què et refereixes, i afirme amb seguretat que en cap punt de les meues opinions s'entreveu una oració, adoració, o deïficació de cap element (i menys encara per damunt de mi. Ni de mi ni de res). No compte amb cap presència (objecte, ens, esperit, transfons...) divina ni superior. Simplement em veig a mi mateix com un element al mateix nivell que una planta, un riu, o un gra d'arena. Els objectes han deixat de ser portadors de valors per a ser objectes essencials. Comprenent açò, experimente una transició de mi mateix, amplie la meua realitat en la que tot portava l'etiqueta "fet en Kosmos", i la integre en una altra realitat més gran del tipus "observat per Kosmos". Tot i semblar el mateix, ja que el component "Kosmos" està present en ambdós casos, l'experiència resultant és radicalment distinta.

    I pregunte jo: no és aquesta experiència resultant la que, segons el grau de benestar, satisfacció, felicitat (o com vulguem dir-li) que ens aporta, determina la nostra vida?

    No hi ha límit mentre es comprenga açò. I com no hi ha límit, la historieta que ens muntem cadascú, amb Senders de mans esquerres, o il·luminacions de la consciència, és totalment indiferent. Nirvana? Pot ser una fantasmada, no ho sé, eixa valoració la deixarem a aquells que creguen que han aplegat a eixe estat. Em resulta absurd menysprear aquests conceptes desconeguts per a mi.

    Imagina't la teua darrera frase (la de la visita a l'Abisme), però amb la Il·luminació o Nirvana com a protagonista de la sentència (per seguir amb l'exemple).
    Quan ens endinsem en la nostra experiència, pensem que cada instant és incomprensible per al profà, exponencialment inassolible per a l'ignorant a cada pas cap a l'interior de la nostra experiència, perquè és incapaç de veure l'envergadura de l'assumpte. I no ens falta raó. Som profans de les vides alienes, i savis de la pròpia, res més.

    ResponElimina
  15. Parte I:

    "Allò que existeix són invencions en forma de valors, i aquests són aliens a qualsevol intent de verificació o falsificació. No són ni una cosa ni l'altra. Dotar de vertaders o falsos els valors, té un component que implica una segona figura que certifique que efectivament són verídics o falsos; o bé jo mateix siga el qui atorgue als meus valors la qualitat de vertaders o falsos, cosa absurda, pense jo."

    Esto es completamente absurdo. ¿Por qué necesitas una segunda figura para certificar nada? Como Juan Palomo, yo me lo guiso, yo me lo como. Mis valores son verídicos porque así lo he decidido yo. Mis valores como norma y medida de todas las cosas. Lo falso y lo verdadero lo es en comparación con la Verdad, es decir, con mis valores personales, que yo he creado y a los cuales he asignado la cualidad de verdaderos.

    Las opiniones de terceros son verdaderas o falsas en la medida en que se parecen o diferencian de las mías, respectivamente.

    Tan sencillo como eso.

    ResponElimina
  16. No m'has comprès. Jo dic que veig absurd atorgar la qualitat de vertaders o falsos als valors. Simplement són vàlids, o útils. És evident que si tu crees els teus valors, van a ser "vertaders" per a tu, doncs tu has sigut el que ha establit anteriorment què és la teua veritat. És com aquell que es disposa a pensar què és veritat per a que després els seus propis valors siguen verídics. Evidentment que seran verídics! Seria de ximples inventar una veritat per a que els valors que se'n deriven d'ella foren falsos.

    ResponElimina
  17. Es que si no creyera en mis valores, no serían mis valores. Creer implica "saber" lo que se cree, sin duda posible, mientras la creencia dura. Si yo decido que las personas gordas que se quejan de su sobrepeso pero no hacen nada por solucionarlo poseen una "voluntad deficiente", es porque así es.

    En ningún momento daré a mi opinión la cualidad de relativa. Porque lo objetivo es un vacío absoluto y creativo, donde lo que tiene validez absoluta espera a ser formulado.

    ResponElimina
  18. Tindràs una opinió absoluta temporal. Serà absoluta fins que la canvies, i aleshores serà aquesta darrera la nova opinió absoluta. Això és, ni més ni menys, una opinió relativa.
    _______

    "lo objetivo es un vacío absoluto y creativo"

    Precisament, a això li anomene la naturalesa genuïna de les coses. Són manques de valor algun, són vàcues. Fins i tot la "forma" que prenc Jo a través de l'autopercepció i l'autointerpretació. Jo sóc l'últim límit.

    ResponElimina
  19. Realizas malabares lingüísticos, amigo. ¿Con qué vara dices que mides lo relativo de tu opinión? ¿A quién preguntas? Yo, a nadie. Si la naturaleza genuina de todas las cosas es un vacío absoluto y creativo, puedes dar por hecho entonces que tales cosas no existen, sino que tú las has puesto en tu vida.

    Por supuesto que tú eres el último límite. Eso llevo diciendo durante toda la conversación.

    Al respecto he escrito 2 textos, ya que contestarte personalmente me ha dado la inspiración:

    http://amoresmonstruos.blogspot.com/2012/03/de-la-creacion-y-el-abismo-i.html

    http://amoresmonstruos.blogspot.com/2012/03/de-la-creacion-y-el-abismo-ii.html

    Básicamente es un enfoque más depurado de los temas que hemos estado tratando aquí, exceptuando un par de cosas que estoy trabajando y te enlazo cuando tenga listas.

    ResponElimina
  20. Khuai, jo també tinc la mateixa sensació malabarista respecte a tu fa estona.

    Per la meua banda, miraré d'aprofundir més en allò que pense, per veure si ho puc exposar més clarament.

    Quan tinga un moment de desaturació temàtica, llegiré els teus dos texts.

    ResponElimina