Sí, No, Blanc, Negre, Tens raó, T'equivoques... Hahaha! L'eterna comèdia.

divendres, 28 de juny del 2013

L'academicisme i l'Intel·lectualisme ataquen de nou

Aquests dos vilans disfressats de superherois estan a l'aguait per a contaminar el pensament humà. De tot hi ha mil i una teories que has d'estudiar i analitzar amb mètodes acadèmics si vols assabentar-te de per on collons li plouen les hòsties. Les rèpliques als seus discursos han de jugar-se obligatòriament en el seu camp, en el seu terreny de joc, el de la xerrameca acadèmica. Les paraules i els significats evolucionen i avancen a tal ritme que u sempre queda relegat al lloc de la perpètua ignorància. Sempre hi haurà una avantguarda que ja haja aprofundit abans que tu (i "aprofundit" significa "dictat sentència"), i ja haja batejat els fenòmens amb neologismes amb copyright invisible.

Ja no es pot viure tranquil una existència calmada, assossegada, plena i despreocupada. Ara hem de convertir-nos en intel·lectuals de sobretaula, hem de preparar-nos per a un bombardeig continuat de dades i postures d'avantguarda que ens dicten el camí que hem de prendre. Ens demanen que anem com bojos darrere dels discursos de les elits i ens actualitzem a un ritme impossible per a tindre sempre una resposta preparada. Però no una resposta qualsevol, sinó una resposta en l'idioma de l'enrevessament intel·lectual que anhelen les seues oïdes. Esgoten la seua existència parlant de la vida, però la consumeixen sense viure-la. Ja no val viure pel plaer de viure, ni actuar perquè sí, ni follar perquè sí... ara cal argumentar la vida, i explicar per què follem, i per què ens agraden dos mamelles, un parrús i un bon cul. Açò és masclisme i no sé què més (consultar Viquipèdia... no te fot).

La reflexivitat és una capacitat humana, però s'ha de donar en un codi personal. A un ritme propi, amb unes motivacions pròpies. Universalitzar la reflexivitat equival a un expansionisme interpretatiu en el que tothom ha d'acabar raonant de la mateixa manera, amb el mateix codi, sense perdre's per altres camins. La revolució és ara, i és per escrit!

De qualsevol xorrada hi ha autèntics mestres i erudits que inverteixen temps per a crear deixebles recent il·luminats. El llenguatge dóna peu a una eterna i exponencial espiral d'academicisme retroalimentat, en el que mai se sabrà prou, i mai s'haurà reflexionat suficient sobre un tema. De cada xorra-problema plantejat naixen cent nous. Cent que s'han de solucionar per a permetre avançar a tota la branca teòrica a la que pertany.

Quan alguns insisteixen tant en que reflexionem i reflexionem sobre un tema concret, el que ens volen dir és que dubtem i dubtem de la nostra tranquil·litat. Una tranquil·litat que els molesta, una tranquil·litat indiferent a la seua desesperació pseudointel·lectual. No està bé la indiferència conscient i voluntària, cal que abordem el tema i ens fem un embolic, i que a més a més, utilitzem els seus exemples, paraules i codis.

Cavallers, menja boles del món: a la merda tots! Alegria per a viure, alegria!

dijous, 27 de juny del 2013

La ideologia com a extensió del sistema

Enrere quedaren els temps en que els termes que giraven al voltant de la paraula "anarquia" definien la meua persona. Era esclau de l'anarquisme. No per tractar-se d'aquest corrent de pensament en concret, sinó en tant que ideologia. Tenia construït dins meu, en la ment, un model de posicionaments i respostes ja processades des d'un punt de vista ideològic. Qualsevol situació o cas, preparava en mi una resposta o una reacció més que segura, encara que no tinguera ni puta idea del que parlava. Primer parlava en nom de la ideologia, i si això, més tard, m'ho repensava en solitud. La ideologia demana eixir vencedora als ulls del públic, alhora que t'estupiditza.

No era una persona amb mil i una facetes, gustos, capacitats i habilitats variades, sinó un anarquista, primitivista, individualista o algun altre "-ista" de l'òrbita categòrica de l'anomenat llibertarisme documental.

La ideologia és una càpsula que limita el pensament, sens dubte. Fins i tot l'associació del propi pensament amb "-ismes" com el nihilisme, impliquen el risc de pensar les experiències a través d'una suposada norma nihilista. La ideologia és el pensament impregnat d'etiquetes. És a dir, quan el flux de pensaments es vicia cap a una mateixa tendència, acostumem a atorgar-li una identitat comuna a eixos pensaments, una etiqueta. Ja no som nosaltres, com a persones reflexives, les que pensem els fenòmens i a nosaltres mateixos, sinó una norma ideològica superior, dotada d'un artificial grau d'infal·libilitat la que treballa per nosaltres.

Des d'ací, i en aquest moment, convide a tothom a desprendre's de les cadenes de les ideologies, sobretot d'aquelles que presumptament consisteixen en assolir la llibertat, doncs aquestes són les que s'autojustifiquen i s'autoperpetuen en un discurs retroalimentat. Oblidem-nos de cercar l'anarquia i de defensar-la en termes discursius viciats. I comencem a escoltar-nos a nosaltres mateixos, i defensem allò que sentim que volem defensar, en nom nostre. No vull l'anarquia, vull la vida!

diumenge, 23 de juny del 2013

Els escenaris

Tots anhelant ser lliures, però sense comprendre la llibertat autèntica. Tots buscant algun mediocre que els diga que sí amb el cap, que sí que són lliures. I amb això, continuar esperant que la vida els vinga programada, sense sorpreses que alteren les seues existències automatitzades.

Per què la majoria no anhela eixa llibertat autèntica de la que parlàvem en l'anterior entrada? Molt senzill, perquè la seua imaginació està limitada per les fronteres de l'escenari sociocultural preestablert. La seua imaginació, la de la majoria, només pot imaginar versions d'idees ja pensades, de models ja produïts, i de fenòmens ja ocorreguts. Com esperar que aquestes persones vulguen dinamitar eixes fronteres? Ni tan sols expandir-les! Encara els sobra espai i tot. Eixa massa social té una espècie d'agorafòbia imaginativa. La llibertat els dóna vertigen.

Pel contrari, el creador en potència necessita nous escenaris, rebentar les fronteres, esborrar les línies i trencar els límits. La cultura és per al creador com els murs d'una cel·la que es fa més i més menuda a cada instant, així que per mera supervivència, s'encarrega de destruir-la. La ment creadora imagina múltiples realitats, totes possibles i inèdites. Ell és el que cerca revolucions diàries. Ell és el que revoluciona cada moment.

Però alerta, la creació està destinada a les ments aptes, a les que imaginen altres universos. I aquesta aptitud no és res innat ni està reservada als escollits, sinó que està preparada per a ser assimilada per tothom. No obstant, pel que es pot observar en el dia a dia, no és fàcil això d'imaginar realitats paral·leles o alternatives.

He de dir que tot aquell que anhela llibertat, en realitat, és perquè té en ment una realitat que busca ser materialitzada, i l'escenari que l'envolta presenta límits. Serà necessitat fonamental saber i aprendre com transformar el nostre escenari. Abans, però, ens cal conéixer quin escenari volem, quina és la nostra voluntat, i saber la distància entre allò que anhelem i allò que tenim.

El camí de l'abisme compta amb multitud de ramals i senderols que no són més que aquestes xicotetes voluntats que ens fan créixer i aprendre: les nostres xicotetes obres. Passeigs necessaris enmig del gran viatge.
Si volem crear escenaris nous, hem de ser capaços, abans, d'imaginar-los.

divendres, 21 de juny del 2013

L'abisme del Caos

Imatge de Llucià Riba
Es prostra davant meu una nova veritat. La llibertat és la finalitat reclamada per tota
ideologia, sense excepcions. Si no ho és per a tota la població, sí per als seus ideòlegs. Com negar voler ser lliure? Tothom vol ser-ho. Tothom ha assimilat la paraula llibertat i l'ha vinculat a una cosa positiva, desitjable. Si tots volen ser lliures, per què continuen havent guerres ideològiques? Molt senzill, la llibertat ha sigut substituïda per un producte envassable, transportable, manufacturable, i ha sigut venuda en mil i una edicions.
Tenim llibertat proletària, llibertat silvestre, llibertat armada... Cada franquícia ens ofereix el seu catàleg, amb el seu producte estrela: Eau de Poble, Aigua de Mercat, Fragància de Treballador, i fins i tot edicions de luxe com l'Essència de Capital o Frescor d'Obediència.

Però aquesta llibertat democràtica no és més que una perversió, un simple vocable, una cosa definible i assimilable, mastegable i digerible pel sistema.
La llibertat, autèntica tal i com jo l'entenc, no se circumscriu en cap ideologia ni règim. La llibertat és tan immensa, que ni tan sols cap en una declaració de principis. La llibertat humana és l'estat en què la voluntat no depén dels tentacles dels condicionaments d'altris.

Quins condicionaments són aquests? Quins tentacles són aquests? Són els condicionaments generats i viciats per la massa social, la cultura, el protocol, l'aparença, la tradició i el costum, la formalitat, allò correcte. En definitiva: allò moral, el bé i el mal. Tot gira al voltant d'aquest monstre de dos caps.

I els tentacles? Els tentacles són els braços a través dels quals actua eixe monstre bicèfal: l'Estat, l'empresa, la banca, la justícia, la policia, la religió... Però la feina bruta, la feina de formigueta constant i incessant, corre a càrrec del ciutadà, de l'anomenat Poble. El Poble és el servent més fidel i submís que hi ha. El Poble és el principal consumidor de "llibertat" embotellada. Perfums en diferents presentacions, i totes contenen el mateix producte: la por. Manifestada aquesta amb la inseguretat, l'obsessió, el control, el recel, la desconfiança, la sospita patològica...

El Caos, amics lectors, ens crida des de més enllà de l'abisme. I ens parla d'una llibertat tan extensa com nosaltres vulguem. L'abisme és el camí inevitable a tan gran tresor, un camí que conté infinits recorreguts. A mesura que ens endinsem en aquest sender, les delicades ampolles de perfum es tornen càrregues que pesen, i quan més distància avancem, l'aroma es torna vapor de sofre, i ens obliga a abandonar tot amb quant havíem iniciat el viatge.

Tota provisió l'haurem de recol·lectar durant la nostra aventura.

Un any, pràcticament, sense escriure. Una interrupció de l'escriptura, un descans merescut després del gran ocàs de la meua vida, almenys fins el moment. Un ocàs en el que he descendit a profunditats terribles. Però un ocàs que, alhora, m'ha proveït d'una gran capacitat per a renàixer de les pròpies cendres.
Afronte d'ençà aquells dies de nova aurora la vida amb una ànima feliç, forta i valenta com mai.

Torne ara hui, en un moment simbòlic important en el que el Sol inicia el seu nou descens, i jo, amb l'experiència de lliçons que duraran sempre, em consagre a la vida amb l'humor que es mereix, i amb la determinació de qui afronta el gran repte: la meua obra. Sense esperança ni derrota, sinó amb la tranquil·litat d'experimentar cada moment amb la intensitat que demana, i traure'n els coneixements necessaris per a poder recórrer el següent tram d'aquest abisme.

divendres, 6 de juliol del 2012

Tranqui, relaxa't

Quan me n'adone que els estats que em provoquen algun tipus de malestar, o els sentiments que experimente davant situacions externes presumptament adverses, són creacions pròpies que es reforcen en un cercle viciós, quan ho comprenc, de sobte, el sofriment cessa, la boira desapareix, la respiració es calma, i el cos descansa.
Tots els pensaments, el llenguatge, la cultura... tot quan passa per la meua ment pertany a una concepció esclava del Jo, encadenada a les convencions socials i als hàbits mentals que l'acompanyen.

Des de la finestra de la meua nau, no existeix un Tu o un Ell, ni una Ella aliens a la meua interpretació. Considere que existeixen perquè els percep, però és qüestió meua, i només meua, si al interpretar-los ho faig com si es tractaren d'una espècie de càncer dins meu, d'una massa apegalosa contamiada i contagiosa de condicionants.
Les morals, convencions, lleis i prejudicis són conseqüències d'interpretacions concretes d'allò que percebem. No existeixen aquests conceptes més enllà de l'imaginari humà.

En moments d'inquietud m'ature, em detinc, em concedisc un instant, el necessari. Observe com em sent. A què es déu eixa sensació? Observe l'objecte que provoca el meu patiment. M'aprope a ell en aquesta escena mental, i heus ací la meua sorpresa quan observe que eixe objecte és una titella amb fils, i endevineu qui està movent-los, qui s'amaga al darrere d'ella per dotar-la de veu: Jo.

Qualsevol moral, qualsevol cultura, no és ni més ni menys que la derivada d'una interpretació. Aquesta interpretació, natural i inevitablement, varia segons la consciència que processe les percepcions sensitives.
Les amenaces a l'esperit són en realitat fantasmes: sols apareixen quan es creu en elles. Quan la ment confon aquests fantasmes, sovint els atorga grans poders, i fins i tot plena autonomia, cosa que provoca que prenguen el control sobre u mateix. Però aquestes malaurades il·lusions no són en absolut tangibles. No són res, no signifiquen res, simplement no són.

Pressió, ansietat, desmotivació, estrés, depressió, por, incertesa... però de què? A cas importa? A cas té algun sentit buscar una resposta d'eixes que s'escriuen a la pedra?
Això que et martiritza té poder de martiri gràcies a tu. Qui li atorga eixa capacitat sinó?
Jo sóc el meu espai, el meu planeta i l'univers que el conté. És aleshores, quan em veig així, quan sóc invencible, quan la por és un concepte extint i ridícul.

Observe la Terra, el planeta... des d'allà dalt. És immens, preciós, elegant. Conviu amb perfecta dignitat amb el Sol, la Lluna, i la resta de planetes. En la seua superfície es produeixen explosions de vida i de mort, patiments i alegries, destrucció i creació... però a mesura que m'allunye... ací està de nou... la Terra, tan bella com sempre, possibilitant la vida.
Som un fenomen fugaç, pràcticament com un fet anecdòtic en el transcurs de la seua existència. Som insignificants en la seua magnificència. Qualsevol adversitat o contratemps serà superat per la seua extraordinària capacitat de reequilibri.

Els nostres pensaments pertanyen a una escala ínfima del nostre ésser, de prop semblen titànics monstres, invencibles, aterridors, o simplement molests... però quan prenem perspectiva per observar la bellesa del planeta que som, ens observem a nosaltres mateixos com éssers magnífics, omnipotents. No existeixen ara sensacions relacionades amb els xicotets contratemps de la quotidianitat, sinó una sensació plena: l'experiència de la vida.

dilluns, 2 de juliol del 2012

De les dicotomies (aproximació)

Una dicotomia és la divisió d'un concepte en dos meitats oposades, com per exemple bé i mal, o cos i ànima. Però d'on naixen? Què motiva la seua presència?

Quan experimentem qualsevol sensació o emoció, independentment del seu context, ens adonem que es tracta d'una experiència temporal. És a dir, els estats emocionals de l'ésser són un corrent, un flux que encadena i solapa multitud de sensacions. Tot i que no és fàcil detectar el moment exacte en que apareixen i acaben, passada una estona podem afirmar que hem experimentat el seu aflorament i el seu acabament.

Podem sentir tristesa i por alhora, però seria complicat (o impossible, millor dit) experimentar tristesa i alegria al mateix temps. Podríem dir que els conceptes tristesa i alegria han estat creats intencionadament per a concebre'ls com incompatibles, com oposats.

Una de les condicions bàsiques per a que es done l'alegria, és que desaparega allò que entenem per tristesa (encara que açò no seria suficient, però no anem a aprofundir ara).

El procés de generació d'una dicotomia seria més o menys el que segueix:

-En primer lloc experimentem unes sensacions vinculades a uns fenomens. Aquestes sensacions són, sovint, una mescla confosa, però que ens dóna una impressió general de com ens sentim. És a dir, seríem capaços de descriure el nostre estat d'ànim en poques paraules.

-I això és el que fem, ens descrivim a nosaltres mateixos el nostre estat d'ànim, en funció de les permissibilitats (limitacions) del llenguatge. Quan ens sentim d'una manera determinada, resulta automàtic associar una paraula o paraules concretes. Hem de tindre en compte que les paraules en qüestió són components fonamentals de la cultura en la que estan immerses. I quan més ens endinsem en la lògica simplista del llenguatge (i per extensió, de la cultura), més complicat resultarà descobrir l'essència del nostre estat (de nosaltres mateixos).
Açò significa que, si ens deixem arrossegar pels condicionaments (en aquest cas, un condicionament cultural: el llenguatge), la sensació que haurem experimentat perdrà tota la seua complexitat i essència per donar pas a un concepte absorbible, assimilable per la cultura. La cultura esculpeix a colp de martell les sensacions i emocions per tal de fer-les cabre als seus carrers.

-Quan açò ocorre, és a dir, quan anem per la via de la descripció en lloc de per la de la sensació, és molt fàcil —donat que hem reduït enormement la percepció de les nostre pròpies sensacions— trobar altres paraules que evoquen justament el contrari. Açò reforça encara més el fet de situar la sensació en un espai de temps concret: com que la sensació és simple, és també fàcil trobar el seu principi i final, ja que ignorem moltíssims matisos que dissoldrien les transicions entre estats. Aquests matisos són, en realitat, els qui atorguen sentit a les emocions, ja que a poc que ens endinsem en nosaltres mateixos, ens adonem que tot són matisos, que no hi ha classificació d'emocions.

-Automàticament, el llenguatge (concretament el racionalista i materialista del que som hereus), ens condueix per la simplicitat falsificadora que li és pròpia, transformant en material, quantificable i classificable allò espiritual, psicològic, emocional...: si hi ha un dalt, hi haurà un baix; si existeix el molt, existirà el poc; si existeix el gran, existirà el menut... Si existeix la tristesa, existirà l'alegria; si existeix l'orgull, existirà la humilitat; si existeix el bé, existirà el mal...

-Aquesta simplificació dóna pas a la inevitable simplificació dels fenomens. I amb simplificació em referisc a la quadratura de la vida. A la desaparició dels matisos. D'ací naixen els conceptes de normal i anormal, correcte i incorrecte, i açò genera una tendència general (global) cap a l'aparició d'una moral, llei, cultura...: condicionaments, habitualment derivats del llenguatge.

Si de veritat volem transcendir aquests condicionaments, si volem sincerament experimentar la vida (la nostra i la dels demés), hem de superar els dualismes relacionats en la interpretació dels fenomens.

divendres, 29 de juny del 2012

QU4TRE

Quatre són els membres necessaris per a crear una societat màgica.

El 1r membre: Essència

Un membre sol manca de referència per comparar els seus pensaments. Li cal algú més per tal de concretar mètodes, compartir experiències, autoafirmar-se, i dubtar de sí mateix.

El 2n membre: Cohesió

Dos membres poden caure en la paràlisi d'una perfecció il·lusòria, alimentada per un bucle d'autosatisfacció recíproca. D'aquesta manera, el coneixement pot trobar límits fàcilment.
No obstant, el segon membre aporta sentiment d'unitat, de força.

El 3r membre: Potenciació

Amb tres membres, un d'ells sempre acostuma, segons les circumstàncies, a fer d'observador crític. Evita l'autosatisfacció i la paràlisi. El coneixement troba, en la crítica o desacord d'aquest membre, una via per on expandir-se. El tercer membre convida a impulsar el desenvolupament de noves perspectives.
Així i tot, corre el risc de ser marginat pels altres dos.

El 4t membre: Estabilització

Quatre membres són els necessaris per a experimentar una sensació de descontrol, de manca de consistència, de multitud. Permet l'efecte de rivalitat (dos contra dos). Alimenta la paranoia, la desconfiança. Aquest membre manté la suficient rellevància com per considerar-lo un risc per al propi grup.

El rol del quart membre és impedir la marginació del tercer (Potenciació) per part dels altres dos membres, i obligar a afrontar la sempre present probabilitat de desestructuració: superació de conflictes, reptes, problemes, adversitats.

Superant aquests conflictes, l'assimilació del quart membre implica l'estabilització del grup, el blindatge, dotar-lo de comprensió envers qualsevol fenomen (extern i intern).

Consideracions

Més de quatre membres provocarien la dissolució del potencial, impossibilitarien el paper fonamental del quart membre. Impedirien l'establiment de vincles el suficientment forts com per dotar de poder a la societat (als membres).

Difuminarien el rol crític del tercer membre, ja que aquest trobaria innecessari fer cap anàlisi profund degut a que compta amb una opció passiva alternativa: buscar refugi en altres membres de la massa.

El segon membre simplement desapareixeria com a tal, convertint-se en una espècie de confessor del primer membre. Algú a qui explicar les desavinences i desacords amb la resta de membres, res més.

Una cinquena persona possibilitaria la rivalitat de dos membres contra tres, fomentaria l'autosatisfacció en el grup de dos, i la marginació de la tercera persona en el grup de tres.

Qui és cadascú?

Heus ací l'interessant: som qualsevol, fins i tot diversos membres alhora. Açò depèn de la perspectiva des de la que ens analitzem. Des de mi mateixa sóc l'Essencial, però també, des d'una altra perspectiva dins del grup, puc ser el membre que aporta cohesió, sensació de seguretat i aquell que reforça les idees (2n membre), o qualsevol altre.

Des de la nostra perspectiva, som sempre l'Essencial, i cadascun dels altres serà un dels membres restants. Però les circumstàncies poden conduir a que aquests altres membres intercanvien els papers amb gran fluïdesa, quasi sense adonar-nos-en.

Cal saber apreciar la importància de cadascun dels membres, perquè som tots ells.

dijous, 28 de juny del 2012

Presteu-me atenció!

Urbanites indignats perquè la seua vida sexual m'importa una merda. Homosexuals, heterosexuals polígams, bisexuals, queers, monògams romàntics... Què hòsties esperen de mi? Una expressió de sorpresa? Una felicitació? Un reconeixement? O que m'indigne pel seu presumpte atreviment?

A cas necessiten provocar alguna mena de reacció escandalitzant per a donar rellevància a un fenomen que per a mi manca d'interès?

Collons amb la necessitat de justificar-se cada dos per tres. Quina obsessió amb utilitzar targetes de presentació sexual. De vegades se m'ocorre que hi ha qui busca crear l'efecte rebot, és a dir, que busca crear controvèrsia per a donar sentit a la seua suposada causa revolucionària.
Hi ha qui no concep la indiferència, que no l'entén quan la té davant dels nassos. Indiferència no és rebuig ni menyspreu, és indiferència. Significa que tant em fa que una persona tinga uns gustos sexuals o uns altres, o cap ni un. És la seua existència, pel qua a mi respecta, la seua vida sexual me la porta fluixa.

He de dir que escric aquest text des de la més absoluta neutralitat anímica. Per a mi, que una persona es declare gai, o tinga una relació a la que anomene "oberta", o no crega en la existència de gèneres... m'és tan indiferent com qui em diu que li agrada menjar plàtan amb una llesca de pa.

Fes el que t'agrade, però no sigues ceba!!

dimecres, 27 de juny del 2012

Esclaus de la causalitat?

Una discussió recent va desembocar en una qüestió primordial del pensament humà: tenim capacitat i poder de decisió, o pel contrari estem determinats per les circumstàncies?
Contràriament a mi, hi ha qui defensa la idea de causalitat: som les conseqüències de fenomens anteriors, i alhora la causa de futurs fenomens. Amb açò concorde en part, però no amb la idea de manca total de decisió. Cert que tot fenomen té unes conseqüències, però aquestes, pense, tenen unes limitacions: el fenomen de la consciència.
De totes maneres, tot això em va obligar a preguntar-me com podria estar jo segur que la decisió que afirme haver pres, és realment meua. Com saber si realment ha estat determinada inevitablement per les circumstàncies?

La teoria de la causalitat implicaria l'existència d'una mena de destí predissenyat, o almenys inevitable. Seríem com una espècie d'autòmats, esperant reaccionar com s'espera de nosaltres. Peces del joc de l'univers. Allò que ens ocorreria formaria part d'una mena de broma còsmica.
Quina cosa més absurda serien aleshores, els sentiments i emocions, alegrar-se o lamentar-se seria absurd en una existència predeterminada. Açò obligaria a acceptar la frase: "si ha passat és que havia de passar". D'altra banda, el fet que a mi m'agrade o no aquesta idea, no implica que siga falsa o vertadera. Així que cautelosament em limitaré a fer observacions sobre la causalitat.

No puc evitar observar que, si l'existència es tracta d'una successió inevitable de fenomens encadenats, podríem tirar enrere per anar descobrint la causa de cada fenomen, per tal d'esbrinar una espècie de fenomen primigeni. Però és possible que no hi haja principi, és possible que el suposat començament de tot siga simplement una il·lusió, ja que el temps, pense, ho és.


Me n'adone també que he sigut testimoni d'aquest tipus de raonament (causa-efecte), per a intentar disculpar, argumentar o justificar una actitud derrotista, inactiva, submisa... que es deixa arrossegar perquè "les coses són així: inevitables". Tot fenomen (acció, comportament, succés...) quedaria justificat en aquesta teoria perfecta.

Per al final, l'observació més important: la meua experiència és la que determina què pensar sobre el tema. L'experiència és el conjunt de resolucions a partir de la percepció + la interpretació. La interpretació que faig dels fenomens que percep a través dels meus sentits determina la meua realitat. La Realitat no pot ser experimentada com a fenomen absolut o universal, sinó com un fenomen condemnat al camp subjectiu. Per aquest motiu, tota cosmovisió, inclosa la de la causalitat, inclosa la meua, i qualsevol altra, és una creença en sí mateixa. Perquè, com estar segurs de res? Només podem afirmar què ens agrada i quines creences s'ajusten més a la nostra experiència.

La vacuïtat és l'únic component que observe, que és comú a tot plantejament. La vacuïtat final, última, la que abraça el rerefons de qualsevol idea de l'existència: res és cert ni fals, no existeixen tals vocables en aquest punt. Tot pensament, per tant, entra dins de les possibilitats de ser desenvolupat com a cosmovisió, com a moral, com a valor, o com al que siga.

diumenge, 24 de juny del 2012

Savis de plàstic

Al llarg de la vida vas navegant per les ones del pensament. Vagant d'una manera de pensar a una altra, mesclant idees, encadenant-les, fusionant-les, eliminant allò que es va quedant obsolet en la teua ment. Ara, després d'anys de viatge, observe que allà on té la sort de parar a descansar el meu vaixell, sempre em trobe amb uns curiosos éssers que s'autosituen a l'avantguarda del coneixement. Cada port alberga, com si part del mobiliari fóra, individus amb la pretensió d'establir-se com a referència.

Allà on es troben les terres a les que m'ha conduit la brúixola del pensament, allà mateixa, emergeixen presumptes experts que s'afanen en explicar-me quant ignorant sóc respecte al meu propi pensament. I per descomptat, ells, que s'acuren en crear-me la il·lusió de la neciesa, i buscant el meu automenyspreu, esperen que m'aclame a ells, oh savis, a la recerca del vertader coneixement. Però res més lluny de la realitat, el fantasma de l'avantguarda no busca altra cosa més que el reconeixement, la submissió. Quina necessitat d'atenció tenen aquests pobres infeliços!

Quants frikis m'han vingut darrere, com repartidors de publicitat, com venedors d'aspiradores, a explicar-me quant saben sobre el meu cantant preferit, o sobre els origens del grup de música on canta... En quant se m'ocorre nomenar un personatge que em crea certa simpatia, ells es desesperen per vomitar-me la seua biografia, per a que així, no quede cap dubte de qui és el que més ha aprofundit en el tema. "Sempre aniré per darrere de tu", és el que volen escoltar de mi.
Quantes voltes m'han perseguit per informar-me, qual portadors d'avorriment patològic, sobre la bibliografia que he de memoritzar per tal d'aprendre a repetir com un lloro frases absurdes d'il·lustres personatges de rellevància inventada. Savis de plàstic, mostreu-me l'enveja que he de sentir pels vostres infinits coneixements, i que tan fluidament exhibiu allà on aneu.

Avantguarda fanàtica. Es torneu experts acadèmics de tot quant toqueu. Sols d'aquesta manera camufleu el fanatisme i la manca de l'esperit necessari per a ser capità del vostre propi vaixell.
Frases, cites, personatges, referents, títols, dates... tots en comunió per a intentar demostrar quant inepte sóc, i quant lluny de la saviesa estic. Sou antenes repetidores d'allò que fica als llibres. Sou el que se suposa que heu de ser, el que s'espera de vosaltres. Ansiosos per reflectir la imatge que els altres volen tindre de vosaltres.
Allà on viatgeu sou absorbits pels ports que visiteu. Sou botigues de souvenirs, tan repletes d'objectes i tan inútils tots. Jo, al contrari, preferisc interioritzar l'experiència, sense endur-me cap andròmina. Això seria un llast per a mi. Ni necessite, ni vull demostrar on he estat. Sou els cotxes que porten el cul ple d'adhesius de càmpings, hotels, i codis d'Estats.... Necessiteu recordar-vos a cada moment de què formeu part, perquè si mireu el vostre interior no trobeu evidència alguna.

Filosofia, heu dit? Llibertat, heu dit? Espiritualitat, heu dit? Història, heu dit? Consciència, heu dit?... Pregunteu-los a aquests avorrits i de seguida vos ompliran de noms i dades, mostrant-vos un somriure tan pedant com patètic.
Si voleu divertir-vos, amics meus, mostreu-los indiferència a la retafila d'academicismes que vos solten. Expliqueu-los la manca de valor que té per a vosaltres el coneixement enllaunat. Dades amb codis de barres i denominació d'origen... Coneixement artificial... No és això el que marca la meua brúixola.